Oriol Quintana Rubio
Oriol Quintana Rubio (Barcelona, 1974) és professor adjunt a la càtedra d’Ètica i Pen-sament Cristià a IQS, Universitat Ramon Llull. Compta amb una llarga experiència en el món de l’ensenyament i és autor de Filosofía para una vida peor (2016).
El present llibre repassa tota mena de qüestions de la tradició filosòfica, des de les més clàssiques fins a aquelles que s’han incorporat recentment, amb esperit divulgatiu i amb tocs subtils d’ironia. Conceptes essencials de la filosofia, com la veritat, la justícia i el bé, apareixen en aquestes pàgines a partir de qüestions de caire seriós, com “Ens hem d’autocensurar per no ofendre?” o “És legítima la tortura?”, i altres aparentment més lleugeres, com “Què tenen en comú els porquets i les princeses?” o “Existeixen els Emirats Àrabs Units?”. En definitiva, hi trobareu tot un seguit de 100 preguntes que segurament us heu fet alguna vegada a la vida, tractades amb rigor, un llenguatge planer i, sovint, un to divertit.
• Col·lecció De Cent en Cent – 43 •
per satisfer les ments inquietes
Primera edició: febrer del 2017
© Oriol Quintana
© de l’edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
Fax 977 61 43 57
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: Imatge-9, SL
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9034-603-7
Introducció
1. Els analfabets, són els millors filòsofs?
2. Es pot ser el mateix sense deixar de canviar?
3. I si resulta que tot és fals?
4. Ser lleig té algun avantatge?
5. Es fa el mal només per ignorància?
6. Què cal fer per adquirir la saviesa?
7. Existeix un ordre en el món?
8. Què és la perfecció?
9. Qui és veritablement just?
10. Què ens porta a actuar amb justícia?
11. Què és l‘èxit?
12. Quina és la veritable causa de la infelicitat?
13. Com és possible l‘aprenentatge?
14. Què tenien en comú Brad Pitt i Angelina Jolie?
15. Algun dia podrem seguir una dieta fidelment?
16. S‘ha de sacrificar la felicitat individual per la col·lectiva?
17. Et mors i ja està?
18. En quines condicions és divertit patir?
19. Què fa més por: la mort o el sofriment?
20. Això és tot a què es pot aspirar?
21. Serà mai possible posar fi a la desigualtat?
22. El sexe és moralment bo o dolent?
23. És possible demostrar l‘existència de Déu?
24. Existeixen els drets humans?
25. Què implicaria l‘existència d‘un Déu veritablement omnipotent?
26. S‘acabaran algun dia les religions?
27. Es pot ser bo i fer el mal?
28. És possible convertir-se en Déu?
29. Hi ha algun coneixement que sigui veritablement indubtable?
30. I si tot fos un somni?
31. Sóc un cos o sóc en un cos?
32. Déu és necessari, al capdavall?
33. L’home és una màquina?
34. És millor per a tots ser egoistes?
35. Per què hem de fer el bé?
36. Qui és més lliure: l‘amo o l‘esclau?
37. És evident de veritat que jo existeixo?
38. Pot volar una vaca?
39. S‘ha de jutjar una acció pel seu resultat?
40. Què és millor: ser un porc satisfet o un home insatisfet? (o: com se’n pot arribar a ser, d’estúpid?)
41. La felicitat és bona?
42. Ser lliure és no estar sotmès a prohibicions?
43. Hem de dir sempre la veritat?
44. Ens hem d‘autocensurar per no ofendre?
45. Quina relació hi ha entre pensaments i realitat?
46. Qui posa les normes morals?
47. I si tot torna a començar?
48. Què és millor, estar sol o acompanyat?
49. I tu, per què no et suïcides?
50. Per a què serveixen les paraules?
51. No, ara seriosament: per a què serveixen les paraules?
52. Què és la bellesa?
53. Com se’n pot caure, de baix?
54. Es pot sostenir el pacifisme?
55. Què implica ser lliure?
56. Què s‘ha de fer per ser algú?
57. Què s‘ha de fer per ser (des)honest?
58. És dolent reprimir-se?
59. Fins a quin punt som conscients de la pròpia mort?
60. Què hi ha entre la veritat i la mentida?
61. Què passaria si assolíssim tots els desitjos?
62. La còpia sempre és pitjor que l‘original?
63. Es pot mentir i dir la veritat alhora?
64. Es pot mentir tota l‘estona?
65. Què és una mort digna?
66. Els partits polítics dificulten la democràcia?
67. Què volen dir, realment, els contes de fades?
68. Què és científic i què és una enganyifa?
69. És possible ser original?
70. Què és la felicitat?
71. Com és ser un ratpenat?
72. Qui és boig, al capdavall?
73. Sóc una bona persona?
74. Per què fan por els zombis?
75. Què fa possibles els descobriments científics?
76. L’avortament ha de ser lliure i gratuït?
77. Ser honest et desacredita?
78. Què implica la idea d‘infinit?
79. Què impliquen els viatges en el temps?
80. Som capaços de moure objectes amb la ment?
81. La prostitució és una feina corrent?
82. Què tenen en comú els porquets i les princeses?
83. Existeix el progrés?
84. Què implicaria l‘existència d‘un Satoriplus?
85. Com s‘ha d‘orientar la pròpia vida?
86. Qui podria guanyar el concurs “La persona més mediocre”?
87. Què és la música?
88. Quina és l‘activitat més seriosa que podem fer?
89. D‘on surten les matemàtiques?
90. Què hi ha després de la mort?
91. Què estimem quan estimem?
92. Hi ha cap tret bàsic que ens diferenciï dels altres animals?
93. És legítima la tortura?
94. Internet ens fa més lliures?
95. Quines són les necessitats humanes?
96. Què és el temps?
97. Tu et prendries el Soma?
98. Deixarem de ser homes, en el futur?
99. Existeixen els Emirats Àrabs Units?
100. Per a què serveix aquest llibre?
El poeta clàssic Horaci va dir una vegada que l’art poètic tenia com a fi aut delectare, aut prodesse (‘ensenyar, fer fruir’). Cent preguntes filosòfiques, tal vegada, només pretenen delectare. A primera vista, és dubtós que qui llegeixi el que ha de dir aquest llibre sobre “com se’n pot ser, d’estúpid?”, o sobre “com se’n pot caure, de baix?”, o sobre si “ser lleig té algun avantatge?” augmenti veritablement el seu bagatge filosòfic.
Però el llibre conté preguntes clàssiques i cabdals de la història de la filosofia i una bona mostra, ben documentada, dels seus autors més importants. Però no només això: el lector també hi trobarà un bon nombre de les qüestions més recentment incorporades a aquesta disciplina. Darrere d’una aparent heterogeneïtat i de cert gust per l’anarquia, al lector no li serà difícil notar com temes majors i incòmodes de tractar —la veritat, la justícia i el bé— sorgeixen sovint amb una lleugeresa només aparent.
I és que, tal com el mateix autor suggereix al principi del llibre (“Els analfabets són els millors filòsofs?”), la filosofia en un sentit tècnic o acadèmic tendeix a recórrer a l’ús de termes innecessàriament complicats, i exclou així no només els profans, sinó els mateixos filòsofs: tots aquells que no s’especialitzen en el camp al qual pertany l’argot de torn. Els llibres que, com el present, saben tocar un bon nombre de tecles i usen un llenguatge planer poden compensar aquestes deficiències. Defugir l’especialització i obligar-se a usar un llenguatge corrent és una opció amb connotacions ètiques: no és possible donar gat per llebre si el que estàs dient ho pot entendre tothom. El llenguatge tècnic ho té més fàcil per emmascarar certes maniobres poc confessables, per desvincular-se de les obligacions que filòsofs i no filòsofs tenen respecte a la veritat, la justícia i el bé. Epicur va dir que una paraula filosòfica que no guareix un mal és inútil. L’autor, al seu torn, sembla afirmar que, en filosofia, un discurs desvinculat de la idea de veritat i de la justícia, de la recerca del bé, és igualment inútil.
L’esperit juganer i poc sistemàtic, juntament amb la ironia, que es poden detectar sovint i que són perfectes per a un format com el d’aquest llibre, són una garantia suficient que el lector no s’avorrirà. Si les cent qüestions filosòfiques que formen aquesta obra tinguessin totes un únic tractament exhaustiu i acadèmic, la lectura seria penosa i difícil. Al contrari, entre aquests capítols és possible trobar-hi preguntes com “Què tenen en comú els porquets i les princeses?” o “Existeixen els Emirats Àrabs Units?”, que divertiran i desconcertaran el lector.
En definitiva, el llibre és un exercici de caça furtiva a l’interior d’una tradició ja mil·lenària, que va a la recerca de grans i petits temes i que, esperem, permetrà al lector obtenir algunes peces ben valuoses.
D‘entre les habilitats que es requereixen per ser un filòsof competent, en destaca una en particular: la capacitat de pensar de manera original, sense convencionalismes. És el que en anglès es coneix com thinking outside the box (‘pensar fora de la caixa’). Ara bé, això és extraordinàriament difícil. Perquè tan aviat com s‘ha adquirit la perícia lingüística necessària per expressar-se amb claredat i, per tant, per pensar amb claredat, s‘han adquirit també totes les idees preconcebudes, tota la visió del món que conté un idioma i, de passada, tota una educació que condiciona. De la mateixa manera que només en català es pot “somiar truites”, només en castellà es pot fer l‘afirmació més categòrica que existeix: Donde no hay mata, no hay patata (i és que no hi ha res més rotund que una patata ben grossa i poques paraules, per si soles, sonen amb més força: patata). Com més coneguem un idioma, més fàcilment trobarem l‘expressió adequada per al que volem dir, però, alhora, més limitats estarem per enfrontar-nos a les qüestions que no sabem solucionar.
Davant d‘un problema com aquest, que les eines de treball de què disposem no siguin prou adequades, hi ha, com a mínim, dues solucions. La primera és inventar eines noves, un nou idioma. La segona consisteix a fer servir les eines de què disposem d‘una manera diferent, és a dir, fer-les servir malament, almenys des del punt de vista dels que creuen que en saben. Totes dues solucions s‘han intentat. El que no queda clar és quina de les dues ha resultat més profitosa.
L‘exemple més sonat de la primera estratègia que podem trobar en la història de la filosofia és el que va intentar Heidegger (1898-1976) en el seu mític llibre L’ésser i el temps (que va acabar d‘escriure el 1926). L‘autor, que investigava el problema de l‘ésser, és a dir, una qüestió tan bàsica i, per això mateix, tan difícil d‘afrontar com “Què és ser?”, afirmava que, en els llenguatges corrents, no hi havia conceptes adequats que expressessin l‘ésser en general: tots els nostres conceptes (patata, sense anar més lluny) es referien a parts de l‘ésser i donaven aleshores una perspectiva inadequada per entendre el problema. Calia, segons Heidegger, crear tot un repertori de conceptes nous, pràcticament un nou idioma. El resultat: un llibre dificilíssim de seguir i de traduir, però alhora fascinant i divertit a la seva manera i, al final, de gran influència en el segle XX. Una mostra (traducció castellana del professor José Gaos):
El vocador es ciertamente indeterminado —pero el lugar desde donde voca no resulta indiferente para el vocar. Este lugar —la inhospitalidad, la singularización yecta— es co-vocado en el vocar, es decir, coabierto con él. El lugar de donde procede el vocar en el prevocar a… es el lugar adonde se dirige el retrovocar. La vocación no da a comprender ningún ‘poder ser’ singularizado en cada caso del ‘ser ahí’ del caso […].
La segona estratègia consisteix a pensar malament. I aquí els nens són imbatibles. Per la seva ignorància, acostumen a posar en relació coses que als grans no se‘ns acudiria mai, o fan servir les paraules de manera poc usual. Quin filòsof de la història hauria estat capaç de fer aquest plantejament contradictori?:
Víctor estaba comiendo en un restaurante con sus padres y le preguntaron: “¿Te gusta la comida, Víctor?”. Él se quedó un rato pensando antes de contestar: “A mí no me gusta, pero… está bueno”.
I quin filòsof ha descrit millor la diferència entre els homes i els altres animals?
Un día estaba paseando por el parque con su madre y no paraba de hablar de los patos que había en el lago, así que su madre le dijo: “Los patos son lindos porque se portan bien y hacen caso a su mamá y se comen toda la comida”. Y Agostina dijo toda chula: “Pues claro, son animales, no gente”.
MOTOS, P. Frases célebres de niños. El Hormiguero. Madrid: Santillana, 2009.
Un dels problemes més antics que es poden trobar en la història de la filosofia: si, d’una banda, hem de reconèixer que res del que existeix és inalterable i tot ofereix diversos aspectes segons la perspectiva, de l’altra, ens referim i pensem en les coses com si cada cosa fos immutable, o sempre tingués la mateixa aparença. No ens canviem el nom a mesura que ens anem fent grans, per exemple, i ens considerem les mateixes persones encara que ja no tinguem res a veure, ni en el físic ni en el pensar, amb aquell adolescent que veiem en una fotografia antiga.
Heràclit (segle VI aC) ho va formular així: “Aigües diverses flueixen sobre els qui entren en els mateixos rius”, frase que Plató va recollir més tard sota una fórmula més entenedora: “No et pots banyar dues vegades en el mateix riu”. De fet, no et pots banyar ni una sola vegada en el mateix riu, perquè el riu mai no és el mateix.
La solució més antiga al problema va consistir a crear el concepte d‘essència, que seria aquella part de la cosa que es manté igual a si mateixa enmig de tots els canvis. Podríem dir, per exemple, que en el fons som aquells noiets que érem, que l‘essència no ha canviat. Evidentment, aquesta essència no podia ser material o, si ho era, no podia ser feta de la mateixa matèria degradable que les coses normals. En qualsevol cas, la nostra percepció, el nostres sentits, serien evidentment capaços de captar els canvis que es produeixen segon a segon en una realitat que flueix (com un riu), però la nostra ment seria capaç de captar-ne l‘essència i d‘elaborar-ne un concepte mental general, no sotmès a canvis i aplicable a tota mena de realitats similars, de les quals podríem dir aleshores que, de fet, són la mateixa cosa.
La solució d‘Heràclit, més subtil encara que el concepte d‘essència, va consistir a afirmar que la nostra ment és capaç de captar el logos de les coses, que seria quelcom semblant a la proporció o raó amb la qual les coses es transformen, la llei del seu canvi. I és cert: entre el noiet amb potencial que érem i l‘homenet vulgar i integrat que som hi ha, malgrat els canvis evidents, certa proporció, certa coherència. Afirmava, a més, que hi havia un únic Logos universal que regulava tots els canvis: un Regulador del món que feia que tot el que passava tingués, oculta per la majoria, una lògica superior. Era savi aquell que demostrava conèixer-la i, sobretot, acceptar-la. Però, això, clarament, és una altra història.
És indubtable que la nostra ment té una gran capacitat de simplificar les dades dels sentits i, per, tant, la capacitat de no veure les diferències que les coses presenten segon a segon. El fet de no ser conscients de les diferències és clau per entendre i fabricar el concepte d‘essència. I, a més, és bastant clar que la nostra ment no pot deixar de fer aquestes simplificacions. Certes estructures del nostre cervell ens permeten dirigir l‘atenció cap a les coses que ens interessen i romandre cecs als altres estímuls. Hi ha, veritablement, una ceguesa per manca d‘atenció, i en tenim una experiència quotidiana, com quan passem pel costat de certs objectes ben grossos que no veiem perquè no ens interessen. El procés és implícit, de manera que ens costa molt adonar-nos, per exemple, que acabem de creuar-nos pel carrer amb la nostra sogra i no l‘hem saludada, o que no hi ha dues agulles de pi veritablement iguals. Resulta alleugeridor pensar que, quan veiem l‘arbre, el cervell no és capaç de distingir cadascuna de les fulles: si les veiéssim totes en la seva diferència, viuríem tan profundament atabalats que no podríem sortir al carrer (d‘això en va escriure Jorge Luis Borges, autor del segle XX, un magnífic conte titulat Funes, el memorioso).
Això és el que es creu que succeeix amb les persones que pateixen trastorns de l‘espectre autista: el seu cervell no filtra els estímuls, no simplifica, i percebre’ls els resulta estressant i desagradable. Recorren aleshores a tancar-se en les conductes estereotipades i en l‘aïllament social que els és propi. En els altres, el cervell va llimant les diferències i irregularitats, i vivim tranquil·lament en un món simplificat, perceptualment esquemàtic, en el qual les coses són com són i no canvien gaire.
Sovint s’acusa els filòsofs de fer-se preguntes absurdes. Solem considerar la capacitat de qüestionar-ho tot com un dels marcadors de qualitat de l’activitat filosòfica, gairebé com una condició necessària. Tot i així, a vegades s’arriba a extrems exagerats. Un dels millors exemples és certament molt antic, del segle VI aC. Parmènides d‘Elea va arribar a la sorprenent conclusió que res del que ens envolta existeix realment.
Diguem prèviament, per entendre millor Parmènides, que les persones ens guiem per la raó per decidir el que són les coses. No tenim cap problema, per exemple, a afirmar que l‘aigua, la boira i el glaç són la mateixa cosa, per molt que tinguin un aspecte molt diferent, per molt que els sentits ens diguin que són coses diferents.
I així, raonant en abstracte, només amb la raó, hem d‘arribar a la conclusió que el no-res no pot existir. La idea d’una cosa que es defineix per ser no-cosa implica que aquesta no-cosa no existeix. O, tal com està escrit: “El que és és, i el que no és no és”. Dir del no-és que és és, simplement, contradictori.
Tot plegat podria semblar trivial. Però ara la cosa es complica: la idea que les coses es transformen, o neixen, o moren implica que existeix el no-ser. Convertir-se en un home implica que un deixa de ser nen, és a dir, que deixar de ser és possible. Igual que morir: morir implica que el no-ser és real. Néixer, morir, transformar-se són operacions lògicament impossibles: impliquen quelcom diferent d’“el que és és, i el que no és no és”. Impliquen ser i no ser a la vegada.
I encara més: la multiplicitat, és a dir, ser més d‘una cosa també implica el no-ser i, per tant, també és impossible. Si diem “hi ha dues pomes”, estem afirmant que entre la primera i la segona poma hi ha un espai intermedi, una separació, que no és una poma. La separació, sense la qual no hi ha multiplicitat, també implica l‘existència del no-ser.
Resultat: tot el que existeix, l‘ésser, no pot ser una altra cosa que una espècie de bloc compacte (una esfera, concretament, que és la figura de la perfecció), perfectament ple, sense cap mena de moviment, totalment homogeni, sense cap porositat, eternament idèntic a si mateix. I no existeix cap altra cosa.
Alguns filòsofs han escrit que aquest envitricollament es deu a l‘ambigüitat del verb ser. En català modern no el fem servir gaire per dir ’existir’. Però en el grec de l‘època es feia servir ser per a tot. S‘entén millor aleshores que és una contradicció dir que existeix allò que no existeix.
Però la qüestió de fons és la confusió de Parmènides entre el terreny de la lògica i el terreny de la realitat efectiva. Tot el raonament se sosté sobre la idea que si una cosa és contradictòria, no pot tenir lloc. Deixant de banda que solem usar malament la paraula lògica (referint-nos a les coses a les quals estem acostumats, de manera que quan succeeix quelcom inesperat diem que ”no és lògic”), segurament és més prudent mantenir, en el nostre esperit, els dos àmbits separats, sense creure que puguem fer gaires ponts entre el món de les matemàtiques i la lògica i el món on vivim les persones. Es podria dir que aquests ponts són les ciències naturals. De manera que si un dia una torre s‘enfonsa, l‘arquitecte farà bé de refer els càlculs en comptes de dir que la torre continua dempeus.
A Sòcrates (470-399 aC), el pare de la filosofia, el fet de ser lleig no li va suposar cap problema gros. Pel que sembla, la seva lletjor no disminuïa el seu atractiu. Els testimonis històrics indiquen que, passada la sorpresa inicial, les persones que l‘escoltaven fàcilment quedaven atrapades per la seva conversa, per la seva capacitat de raonar. Va tenir força deixebles i va exercir una forta influència sobre ells: de fet, el van condemnar a mort per corrompre els joves amb la seves doctrines, suposadament impies. El primer dels filòsofs va tenir una gran rellevància social en el seu moment, i també una importància en els segles posteriors que ningú pot discutir. Malgrat ser lleig.
Una situació similar es va produir amb Jean-Paul Sartre (1905-1980), que també pertany al club dels no gaire bells. Creador de la versió més popular de l‘existencialisme, també va tenir una gran influència entre els joves de la seva època: es va posar al capdavant de les manifestacions del maig del 68 i va tenir l‘Església i tota la societat benpensant en contra. Al seu enterrament, però, hi van assistir milers de persones (un dels seus biògrafs explica que algun dels joves que va anar-hi tornava afirmant que venien d‘una manifestació en contra de la mort de Sartre). Sartre havia perdut un ull per una malaltia infecciosa (una grip, segons la seva família) que el va deixar mig mort quan era un nen. Des d‘aleshores, va patir un estrabisme ostensible. A més, era baixet i desnerit, i lluïa una d‘aquelles absurdes semialopècies clenxinades que destaquen el defecte en lloc de dissimular-lo.
S‘hi podrien afegir alguns altres noms, com el de Bertrand Russell, anglès, del segle XX, autor de llibres d‘una disciplina tan difícil i abstracta com la lògica pura i admirat per tothom pel seu compromís pacifista en el temps de la Guerra Freda —i amb una extraordinària semblança al barreter boig tal com el va dibuixar l‘il·lustrador original del llibre Alícia al país de les meravelles.
En alguna fotografia, John Stuart Mill (anglès del segle XIX, filòsof i polític que arribà a ser parlamentari) presenta una notable semblança al Pingüí, un dels dolents de Batman.
Entre aquests filòsofs lletjos sembla que s‘esdevé aquell principi que val entre alguns superherois: si el teu superpoder és a la ment, com li passa al líder dels X-Men, aleshores les teves limitacions físiques no importen gaire.
El professor Xavier pot llegir les ments de tothom, però es va quedar calb de ben jove i anava en cadira de rodes.
Per no parlar del científic Stephen Hawking.
Semblaria, doncs, que, a priori, ser lleig podria servir per atraure l‘atenció cap al teu intel·lecte: una ment atractiva sembla reforçar aquella estranya fascinació que, innegablement, ens causen les persones veritablement lletges. El curiós del cas, però, és que la psicologia experimental va establir ja fa molt anys que solem atribuir a les persones físicament belles tota mena de qualitats extra, fenomen que va establir el psicòleg Edward C. Thorndike i que va batejar com efecte halo. Experiments posteriors inspirats en les seves investigacions han demostrat que als guapos, per aquest efecte, els solem atribuir, com un prejudici favorable, també la virtut de la intel·ligència, i els donem, en certes condicions, més credibilitat que als lletjos.
El plantejament d‘aquesta qüestió arrenca de Sòcrates (470-399 aC). Els llibres, però, afirmen que el seu enfocament de la qüestió era, de fet, el predominant en la cultura grega de l‘època, i que només la introducció del cristianisme va fer que a Occident comencéssim a mirar el problema amb uns altres ulls. El plantejament grec diu que els homes perseguim metes que, invariablement, ens semblen bones; que tot allò que desitgem, ho desitgem perquè conté el màxim bé per a nosaltres. Així, si el fumador fuma, i ho fa malgrat saber que el tabac l‘acabarà matant, és només perquè en aquell moment creu que una cigarreta li calmarà els nervis, li permetrà sortir al carrer a descansar, o qualsevol altra cosa desitjable. Per a un toxicòman en la pitjor fase de la síndrome d‘abstinència, una altra dosi és l‘únic bé concebible. La mort que l‘espera a llarg termini li resultarà abstracta i irreal, i no tindrà cap efecte en la seva conducta. Necessitarà un procés d‘instrucció que li faci veure la maldat del tabac o de qualsevol altra droga. Potser en tindria prou d‘experimentar per uns instants la mort lenta i dolorosa que suposa un càncer de pulmó; li caldria sentir de veritat la sensació d‘ofec, la fatiga, el malestar que deriven de la insuficiència respiratòria incurable per aprendre veritablement la lliçó. Mentre no sàpiga què són aquestes coses, mentre no conegui de veritat el mal que contenen, la seva conducta no canviarà. Els homes, per tant, només actuem buscant el bé, i el nostre problema és que en tenim una idea equivocada. La filosofia, per a Sòcrates, no era més que una investigació sobre quin és el veritable bé per a l‘home: a mesura que se n‘adquiria el coneixement, es progressava en virtut i saviesa.
El cristianisme va donar una visió molt més pessimista de la condició humana. Diu el relat del pecat original que tenim una tendència innata al coneixement desordenat, a una curiositat immoderada. Volem experimentar el que sabem que és dolent —dolent perquè així ho marca la llei divina. Déu va prohibir a Adam i Eva tastar els fruits de l‘arbre plantat al mig del paradís i, malgrat saber que allò no els convenia, no van saber resistir-se a la temptació. Això va comportar una maledicció eterna per part de Déu sobre tota la descendència d‘aquella parella primigènia, i nosaltres, com els nostres primers pares, reproduïm diàriament la primera caiguda: encara volem experimentar allò que sabem que és dolent per a nosaltres.
Malgrat viure en una societat gairebé completament descristianitzada, i malgrat voler considerar les addiccions, per exemple, una qüestió neutra, un simple problema mèdic, no podem deixar de sentir que tenen un rerefons moral: afecten la vàlua de la persona. És com si l‘addicte busqués immoderadament i culpable un bé impossible en allò que sap que només l‘enfonsa, com més va, més, en el mal. D‘altra banda, ¿no tenim, al capdavall, una idea bastant clara que no hauríem de defraudar Hisenda, que no hauríem de ser infidels a la parella, que els capricis, un cop passada l‘excitació inicial, ens deixen exactament com estàvem? I, malgrat saber-ho, ¿no fem un cop i un altre aquestes coses i altres de semblants?
Per adquirir la saviesa, cal conèixer la veritat i viure d‘acord amb ella. No és tan difícil. Ara bé: les veritats que realment ens interessen no són aquelles que atenyen coneixements neutres, com podria ser, per exemple, per a una àvia mallorquina que no ha sortit mai de l‘illa, saber si la capital d‘Austràlia és Sydney o Canberra. Podem acumular moltes d‘aquestes dades i quedar-nos igual. La veritat que ens interessa universalment és saber com s‘ha de viure. O, dit d‘una altra manera: quin és el veritable bé per a nosaltres.
Siguem o no persones de tendència filosòfica, cap ésser humà pot evitar fer-se una teoria sobre el bé segons la qual viure. La fidelitat a aquesta idea de bé (perquè cal que la persona visqui sense trair-se) li donarà la sensació subjectiva de tenir una identitat ferma i assentada, quelcom imprescindible per viure en pau. Si, a més, la vida que ha triat coincideix amb el que aquella societat concreta qualifica de vida pròpia d‘un savi (que no sempre ha inclòs la idea d‘estudiar molt o viure envoltat de llibres), ja tindrem tots els ingredients. Si té prou prestigi, podrà, fins i tot, començar a donar consells als altres. Potser els segles posteriors arribaran a la conclusió que el que deia era una ximpleria com una casa. O, al contrari: potser les generacions següents el reivindicaran com un savi oblidat.
Dels múltiples models de saviesa que s‘han desenvolupat a Occident, el de Diògenes de Sínope és un dels més curiosos i divertits, envoltat de llegendes i imitat de manera indirecta en els nostres dies. Segons aquest filòsof, l‘home savi ha de viure fora de la societat: els costums ens esclavitzen, ens obliguen a fer el que no volem, ens fan més estúpids. En comptes de viure d‘acord amb la societat, calia viure segons la naturalesa. Això implicava, a la pràctica, fer el contrari del que la gent considera de bon to. Així, Diògenes menjava al mercat (cosa contrària als costums de l‘època), feia les seves necessitats en públic —totes les seves necessitats—, menyspreava i criticava els homes de prestigi. El que no feia era acumular andròmines a casa, perquè no en tenia, de casa. Vivia en una mena d‘àmfora. Etcètera.
Si ell o els altres cínics no se n‘anaven a viure al camp era pel seu impuls pedagògic i pel fet obvi que, en no treballar, havien de viure de la caritat dels altres. No és clar que els cínics formessin una comunitat, i se n‘han conservat pocs noms, d‘aquests savis antics, però tot fa pensar que era possible, a les polis gregues dels segles V i IV aC, veure de tant en tant alguns d‘aquests indigents voluntaris. Els cínics s‘identificaven amb els gossos; de fet, el seu nom està relacionat de diverses maneres amb el grec kyon (‘gos‘). Diògenes en tenia un, de gos. El que no se sap és si, com els cínics moderns, els antics tenien aquella enutjosa tendència a tocar la flauta.