Primera edició: març de 2016

© dels textos: Andreu González Castro

Il·lustracions: Jordi Calvís i Burgués

© de l’edició:
9 Grup Editorial – Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls · Tel. 977 60 25 91 • Fax 977 61 43 57
cossetania@cossetania.com • www.cossetania.com

Disseny i composició: Can Antaviana

ISBN digital: 978-84-9034-406-4

Producció de l'ebook: booqlab.com

Dedicat a la memòria del meu sogre,
Juan Miguel Royo Garrido (1945-2015).
Et trobem molt a faltar.

ANDREU GONZÁLEZ

Per què els Herois Indepes?

El pròleg de l’Evangeli segons Joan comença amb aquestes paraules reveladores: “En el principi era el verb”. I exactament d’aquesta manera és com van començar els Herois Indepes: en el principi va ser el Wert, perquè el primer cromo de la sèrie es va dedicar al ministre de Cultura el 27 d’octubre de 2012. En realitat, però, el concepte d’herois indepes era previ, ja que el grup de música berguedà Brams, liderat per Francesc Ribera Titot, havia dedicat una cançó a Federico Jiménez Losantos en el seu onzè disc, Oferta de diàleg, l’any 2011. La lletra de la polèmica cançó “Inauguració” fa:

Els Herois Indepes van anar creixent a les xarxes socials amb una força insòlita, però no hi havia cap intenció que saltessin al paper. Fins que el 23 d’abril de 2015, el Jordi Ferré, editor de Cossetània, va assaltar l’Andreu amb una nova proposta: “Què et semblaria escriure sobre la catalanofòbia? Podries tenir el llibre per a l’any que ve?”. Al cap de pocs dies l’Andreu va trobar que no tenia gaire sentit escriure un assaig sobre la catalanofòbia i començar de zero quan la idea més brillant per parlar-ne ja circulava feia dies per les xarxes socials gràcies al Jordi Calvís i els seus Herois Indepes, penjats a Facebook, Twitter, Pinterest i Instagram. El concepte, per si algú el desconeix, consisteix a agrair la seva constància als habituals de l’insult als catalans. Al capdavall, són ells la gran fàbrica d’independentistes, els que no ens permeten defallir en l’intent de trobar la sortida del laberint hispànic. Si hom està temptat de pensar “va, deixem-ho córrer: tampoc no ens va tan malament a Espanya”, el Tribunal Constitucional, Paco Marhuenda, Pedro J. Ramírez i els seus adlàters vindran al rescat amb l’analogia nazi més inversemblant i no el deixaran caure en la temptació del federalisme ficció.

Així és com l’Andreu es va posar en contacte amb el Jordi Calvís i va proposar-li de complementar els seus cromos brillants amb glosses dels personatges que els emmarquessin més bé. Molts d’aquests són polítics, periodistes o escriptors de renom dels quals es pot revelar alguna ombra poc coneguda. D’altres, directament, pertanyen a una galeria bigarrada de personatges de segona o tercera fila que, malgrat la seva categoria dubtosa, gaudeixen de cert predicament en mitjans ultres. Aquests individus també donen molt de joc, per l’extravagància o virulència de les seves paraules contra l’independentisme democràtic.

Tots els cromos segueixen el mateix patró: nom del personatge, atzagaiada contra els indepes o els catalans, classificació segons el nivell d’eficàcia en la generació d’independentistes i dibuix. Alguns bocamolls han estat guardonats amb un Godwin Seal of Approval (Segell d’Aprovació de la Llei de Godwin). Això vol dir que les seves paraules compleixen la llei de Godwin, segons la qual en una discussió en línia que s’allarga —al Twitter, al Facebook, etc.—, la probabilitat que et comparin amb els nazis o Hitler és gairebé segura.

Una puntualització: hi ha alguns grans herois que només tenen un cromo. A les xarxes socials poden haver-hi aparegut més d’un cop, però ens ha semblat més interessant recollir la bestiesa més escandalosa o evocadora que han proferit i ferne una glossa que no pas comentar-les totes, cosa que podria resultar reiterativa. Per això els cromos no són correlatius i hi ha alguns salts en la numeració.

A l’hora d’escriure aquest llibre, el repte era assolir allò que els clàssics van anomenar delectare et prodesse, que en català modern es pot traduir com passar-s’ho bé mentre sents com en diuen de l’alçada d’un campanar. Amb els Herois Indepes hem intentat això mateix: que el lector passi una bona estona davant la ridiculesa i desproporció d’alguns embats unionistes alhora que pren consciència de quin és el pa que s’hi dóna en un Estat de baixa qualitat democràtica.

Finalment, no volem deixar de donar les gràcies als amics que ens han acompanyat i ajudat en aquesta recopilació de generadors d’independentistes, sobretot a Miquel Strubell (@mstrubell), Kim Aulet (@elsomatent) i David d’Enterria (@denterd). Sense vosaltres aquest recull no hauria estat tan exhaustiu.

Jordi CALVÍS BURGUÉS
Andreu GONZÁLEZ CASTRO

José Ignacio

Wert

Ministre d’Educació, Cultura
i Esport del govern espanyol

bit.ly/wert-españolizar

La Sexta. 10/10/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/261971927105687552

L a veritat és que, quan vam sentir aquesta afirmació, de seguida ens van venir al cap un parell de preguntes. La primera: “Espanyolitzar-los?”. La segona: “Més?”. Al Baix Llobregat, en realitat, s’ha de fer una gimcana per intentar recordar que no vivim a Palència o Guadalajara. Engegues la tele i la majoria dels canals són en espanyol. Vas al supermercat i, amb poques excepcions, els productes estan etiquetats de la mateixa manera que a Jaén. Els cinemes a penes ofereixen cinema en català. Molta canalla gasta un català primet, tan primet que, a la primera dificultat, tornen a la zona de seguretat, al castellà. Hi passen d’esma, en alguns casos amb cert alleujament. Els infants veuen Disney Channel en castellà perquè no el poden triar en català. I això ni és normal ni és innocent. Com tampoc no ho és que les cançons de La Voz Kids es cantin en castellà o anglès, però mai en català, que esdevé invisible.

Així que, davant d’aquest panorama, quan és sabut i arxiconegut que la canalla està saturada de castellà i el català només té el fortí de l’escola —durant la primària, perquè durant la secundària, ai las!, molts professors són poc mantenidors—, ens tornem a fer en veu alta la pregunta del principi: “Espanyolitzar els nens catalans? Encara més?!”

Fundación Nacional Francisco Franco

bit.ly/fundacionfranco

Octubre de 2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/262132729490075648

Si Espanya fos un país normal, no tindria una fundació que es digués Francisco Franco, destinada a mantenir la memòria del general colpista i dictador. A Alemanya és impensable una Adolf Hitler Stiftung —si el Google Translate no m’ha traït— i a Itàlia no hi ha cap Fondazione Benito Mussolini, així que és difícil d’entendre per què hi ha una Fundación Francisco Franco (FFF). I encara menys que rebi subvencions públiques. Però ja se sap: Spain is different, com deia l’eslògan que Fraga va impulsar l’any 60 per atreure el turisme d’arreu del món.

El cas és que la FFF no es limita a promoure el coneixement de la figura del dictador, com afirma, sinó que, a més, opina sobre actualitat política. El text que citem és prou explícit i ens recorda que el rei del Paral·lel, el cordovès Lerroux, era el president del govern espanyol quan els fets d’octubre del 34 van acabar amb Companys a la presó, després que proclamés l’Estat Català de la República Federal Espanyola. (No resulta gaire difícil deduir per què Albert Rivera, el líder de Ciudadanos, és anomenat “lerrouxito” per molts catalanistes.)

Per cert, que el capità general de Catalunya, Domènec Batet, afusellat a Burgos el 18 de febrer de 1937 per haver intentat aturar l’aixecament del 1936, s’havia enfrontat als Mossos l’any 34. Què hauria passat si el 1934 no hagués acatat les ordres de Madrid i hagués donat suport a la Generalitat amotinada? Qui vulgui la resposta a aquesta hipòtesi, que llegeixi la magnífica novel·la Els ambaixadors, l’Albert Villaró.

Francisco

Alamán

Coronel
de l’exèrcit espanyol

bit.ly/por-encima-de-mi-cadaver

Alerta Digital. 31/8/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/262236410327736321

Quan tractem de l’exèrcit espanyol o de cossos militaritzats com la Guàrdia Civil, poca broma. Poca broma perquè de seguida ens adonem del caràcter gonadal de moltes afirmacions que fan els seus integrants i que, en una democràcia avançada, serien difícils de concebre.

El cas és que el diari Alerta Digital, que es vanta de deixar-les anar pel broc gros (“sin matices ni medias tintas”), ha publicat diversos cops articles d’aquest coronel d’infanteria, Francisco Alamán. Amb paraules gruixudes. Com la resta de notícies de la publicació, tot sigui dit: “España, estercolero social”, “La debilidad del Estado da alas a los sediciosos”, etc. Alamán, en una entrevista en aquell mitjà, garla sobre Catalunya que és un gust, expressa la seva admiració per Franco i insulta el ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés. Tres en un, tu.

Penseu que això li ha comportat cap problema, al Sr. Alamán? Potser ha estat destituït? Doncs no, perquè està jubilat des de 2003, de forma que les seves paraules són assimilables a les de qualsevol altre ciutadà. Per cert, que Francisco Alamán no ha deixat de publicar articles en un altre digital, Asturias Liberal. Tant liberalisme resulta fascinant. Amb aquests liberals espanyols, com deuen ser els conservadors i els reaccionaris?

José María

Aznar

Expresident
del govern espanyol

bit.ly/aznar-catalunya

El País. 24/10/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/262504441167638529

El pitjor d’aquesta frase d’un fill i nét de falangistes és que no es tracta d’una profecia, sinó d’una amenaça. Cada cop que la sentim, pensem el mateix: no està fent una descripció, sinó que està amenaçant a fer tot el possible i l’impossible per dividir Catalunya i atiar l’enfrontament entre catalans de la manera més bèstia imaginable.

Per asserenar-nos, però, imaginem per un moment aquesta mateixa afirmació aplicada a tots els territoris que en algun moment van ser espanyols i que ara no ho són. Perquè allò de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, en realitat, és discutible. Si l’amic Xavier Anguera no es va descuidar cap territori en aquesta enumeració, algun dia van ser espanyols Flandes, el Milanesat, l’Artois, el Franc Comtat, Savoia, Nàpols, Sicília, Sardenya, Malta, San Cristóbal y Nieves (actual Saint Kitts and Nevis), Barbados, Antigua i Barbuda, Portugal, la Catalunya Nord, el nord de Taiwan, Santa Lucía, Jamaica, els territoris de Ternate, Tidore i una part de l’illa de Borneo a Indonèsia, les Bahames, l’illa de Granada, Gibraltar, Dominica, Trinitat i Tobago, Louisiana, Arkansas, Oklahoma, Kansas, Nebraska, Dakota del Sud, Dakota del Nord, Wyoming, Minnesota, Iowa, Oregon, Idaho, Montana, Washington i la part sud d’Alaska, el sud-oest de la Colúmbia Britànica, el Paraguai i les illes Falkland o Malvines. A més de Cuba, Bolívia, l’Argentina, el Perú, etc.

Cap d’aquests territoris no ha deixat de romandre unit per culpa d’haver deixat de ser espanyol. Quina diferència amb Catalunya, on ja s’ha decidit que la Val d’Aran s’autodetermini quan vulgui!

Soraya

Sáenz de Santamaría

Vicepresidenta
del govern espanyol

bit.ly/soraya-referendum

Voz Pópuli. 27/9/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/262571961299898369

Primer aclariment: Soraya Sáenz de Santamaría no és parenta de José Antonio Sáenz de Santamaría, un militar espanyol que va participar en el bàndol sollevat durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i que va ocupar càrrecs de relleu durant la dictadura, la Transició i la democràcia. Així que, si ningú no és responsable de la família on l’ha situat l’atzar, encara ho és menys d’algú que no és ni de la família.

Així que centrem-nos en Soraya, número 2 de Rajoy des de 2011. Resulta que es convertí en advocada de l’Estat amb 27 anys, per això la fal·lera legalista. No és que un Estat hagi de convidar a desobeir les lleis, però Soraya fa sempre una triple impressió força dolenta: la de ser una setciències burleta, la de pretendre que amb les lleis n’hi ha prou per abordar els problemes polítics (com ara l’encaix de Catalunya a Espanya) i la de ser una manaire que governa a cop de Reial Decret Llei. Pel que fa a Catalunya, n’hi ha prou per situar el personatge de recordar que liderà, amb Federico Trillo, el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat per les Corts el maig de 2006. Amor a dojo.

Però anem a la frase: quina amenaça soterrada conté la frase de Soraya? Es refereix a l’atac informàtic del 9N, que va costar 3,4 milions d’euros? És legal fer servir els diners dels catalans per malbaratar-los i aturar la voluntat popular? Per cert, que la frase de la portaveu del govern popular va donar peu que Jordi Calvís la reinterpretés amb un tarannà molt més democràtic en vigílies del 9-N de 2014: “Tinc un vot i no tindré por d’usar-lo”.

Esperanza

Aguirre

Presidenta del Partit
Popular de Madrid

bit.ly/espe3000

Voz Pópuli. 17/10/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/262647200537006081

Quan et diuen que Espanya té 3.000 anys d’història, la primera pregunta que et ve al cap és “tan pocs?”. Només 3.000? Adaptant aquell mantra del personatge de la sèrie ’Oh, Europa!’, “me l’imaginava més antiga”. Perquè a alguns tot això de romandre espanyols vulguis no vulguis se’ns està fent massa llarg.

Un cop d’ull a la Viquipèdia, però, ens diu que, en realitat, la unificació d’Espanya va ser una mica posterior. La unió dinàstica s’esdevé el 1516 amb la pujada al tron de Carles I; l’estatal, el 1716, mercès als coneguts Decrets de Nova Planta; la institucional, el 1812, amb la Constitució de Cadis. Però, segons Esperanza Aguirre, Espanya és molt anterior. Espanya és anterior a les invasions dels regnes germànics. És anterior a la conquesta romana de la península Ibèrica. És anterior a la fundació d’Empúries. Espanya va néixer fa 3.000 anys, és a dir, amb els fenicis. I una mica després ja van venir els celtes, els cartaginesos… Tots aquests ja eren espanyols i, quan alguna tribu es revoltava, els deien: “A ver, ¿qué pone en tu DNI?”.

Del que no hi ha dubte és que Esperanza Aguirre va aprendre molt bé la lliçó de Woody Allen a la seva biografia apòcrifa del comte de Sandwich: “Simplifica, simplifica”. Doncs això: que Espanya té 3.000 anys d’antiguitat i ves que no fem curt.

Elisa

de la Nuez

Advocada
de l’Estat

bit.ly/consultas-ilegales

El Mundo. 10/10/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/262839852427513857

Aquesta advocada de l’Estat, o el que és el mateix, una persona amb la mateixa formació que Soraya Sáenz de Santamaría, amb una frase així il·lustra aquell concepte que, amb un terme en aragonès, diu: “de tanto que te quiero, te aboñego”. Que, traduït al pus bell catalanesc de València, seria “tant te vull que et trac un ull”. Perquè ens recorda que els catalans, “com la resta d’espanyols”, serem protegits de nosaltres mateixos. I serem protegits de nosaltres mateixos perquè no se’ns permetrà una consulta il·legal. Si cal, se’ns protegirà de nosaltres mateixos per la força, com si fóssim uns sonats que cal vestir amb camisa de força.

Aquestes paraules ens aboquen a una doble reflexió. D’una banda, la consideració que els catalans som menors d’edat. Uns menors d’edat als quals cal protegir i apartar dels perills de la democràcia, que només es pot exercir subsumits i diluïts en un cos social més ampli: l’espanyol. La segona reflexió té a veure amb el hàmster. Un referèndum no es pot fer perquè no està dintre de l’àmbit de les competències catalanes. “Doni’ns la competència”. “No”. “Fem, llavors, una consulta”. “És il·legal”. “Facin-la legal”. “No”. “Fem un procés participatiu, doncs”. “No es pot fer dintre de l’àmbit de les seves competències”. “Doni’ns-les”. “No”. I així in aeternum dins la roda del hàmster.

Guillermo

Fernández Vara

Expresident
d’Extremadura

bit.ly/devolver-extremeños

El Periódico. 26/9/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/262896042675142656

Servidor, Andreu González, ha conegut algun extremeny d’origen en la seva vida. Resulta que a l’Hospitalet n’hi van arribar gairebé 10.000 entre 1960 i 1975. Però si se senten més extremenys que catalans, després de tota una vida a casa nostra i casa seva, ja resulta més difícil d’esbrinar. El que no he trobat mai ha estat ni un sol extremeny deportat a Catalunya, segrestat en origen o enganyat per una xarxa de tràfic de persones i traslladat contra la seva voluntat cap a aquest racó de la Península. La realitat, reconeguem-ho, és força més trivial: en va venir un empès per la gana, i un veí al darrere, i un cosí després, i un germà més tard… Ganes de prosperar.

Per acabar-ho d’adobar, el dirigent del PSOE no només parlava dels extremenys que van emigrar, sinó fins i tot dels seus fills i néts. Arribat el cas de la independència, i sempre segons Fernández Vara, Catalunya quedaria sense un capital humà cabdal: Javier Cercas (Ibahernando, 1962), que també surt en aquesta sèrie de cromos, i els Hermanos Calatrava. Però sobretot perdríem Estopa. I això sí que no!

Per cert, que el líder socialista va acabar despenjant el text del seu blog on feia aquestes afirmacions tan gruixudes i va matisar que tots hem hagut de “pagar algun peatge” davant d’aquesta crisi. No es pot ser més crac: utilitzar la paraula peatge quan la seva comunitat autònoma no té ni un sol quilòmetre d’autopista de pagament!

José Antonio

Monago

President
d’Extremadura

bit.ly/cataluña-pide

La Vanguardia. 8/9/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/262968786028728320

El filòsof de la Torre de les Hores de Martorell, Francesc Pujols, és recordat sobretot per dos motius: el primer, perquè un geni empordanès li va dedicar una estàtua situada davant de la Fundació Gala-Salvador Dalí; el segon, per la boutade del tot pagat: arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindran tot pagat. El que Pujols no va saber esbrinar era que això seria no en agraïment que haguéssim donat al món la religió catalana, sinó gràcies a Extremadura.

La llàstima de tenir-ho tot pagat com a catalans, i gràcies a Extremadura, és que, de moment, no ho notem gaire. Agafem l’AP-7 i seguim pagant. Tenim menys beques. Menys inversions en infraestructures. Menys diners per a polítiques socials. Molts tenim mútues o portem la canalla a escoles concertades. El que no sabíem fins ara era que tots aquests diners, encara que minsos, es devien a la generositat i munificència dels extremenys i de les extremenyes.

Una frase com la de Monago té la mateixa credibilitat que un “Alemanya demana i Grècia paga”. La llàstima és que aquest relat no té cap relació amb la realitat. Amb la realitat dels 16.000 MEUR del dèficit fiscal que pateix Catalunya ni amb la part del PIB extremeny que cada any prové d’altres comunitats. I qui encara no n’estigui al cas, que llegeixi un article de Sala-i-Martin sobre el dèficit fiscal català penjat a la web de la Columbia University. El dèficit fiscal català és tan prehistòric que està explicat en pessetes!

Alfredo

Pérez Rubalcaba

Secretari general
del PSOE

http://bit.ly/rubalcaba-derecho

ABC. 29/10/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/263007330583584769

Rubalcaba ara torna a ser professor de Química Orgànica, però s’ha dedicat a la política durant gran part de la seva vida. Especialitzat a apagar focs, quan Zapatero es va veure contra les cordes, es va postular com a lampista incansable que seria capaç de redreçar la caiguda en barrina de l’economia. Un cop Zapatero va fer un pas al costat, Rubalcaba es va posar al capdavant del PSOE i la resta de la història ja és coneguda: de fracàs en fracàs fins a la trompada final.

Les paraules de Rubalcaba sobre el dret a decidir sobten una mica, però no gaire. D’acord que això del dret a decidir va ser una trampa semàntica perquè el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya no seria mai acceptat per un Estat unitari com l’espanyol. (Això no és Dinamarca, on Groenlàndia i les illes Fèroe gaudeixen d’una llibertat impensable per a Catalunya.) Però Rubalcaba no enganya ningú. El 1974, a Suresnes, quan lluïa un serrell envejable, digué exactament això: “La solució definitiva del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del seu dret d’autodeterminació, la qual cosa comporta que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta de pobles que integren l’Estat espanyol.”

Però, és clar: allò eren les acaballes del franquisme i era fàcil prometre una llibertat que va acabar en cafè (aigualit) per a tothom. Així que res: on vaig dir Diego ara dic Alfredo o “no comparto la fórmula del derecho a decidir”. I ens quedem tan amples.

Antonio

Burgos

Columnista
del diari ABC

bit.ly/separatistas-cobardes

antonioburgos.com. 10/10/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/263207097985028096

La frase d’Antonio Burgos, que malgrat els indicis va néixer a Sevilla, és d’aquelles que recorden els vells titulars del tipus “Home atropella Biscúter”. Perquè, és clar, suggerir que una comunitat autònoma de règim general, espoliada fiscalment, amb totes les competències laminades, amb presència de cossos de seguretat de l’Estat i de l’exèrcit pugui tenir mitja Espanya atemorida és, pel cap baix, ridícul.

Burgos, val dir-ho, té un expedient anticatalà molt extens. Les diu sense engaltar: “catalana de mierda” a Montserrat Nebrera (llavors al PP) per afirmar que l’accent de Magdalena Álvarez, àlies Maleni, era d’acudit. A Mònica López, la dona del temps de TVE procedent de TV3, li va atribuir 22 anys quan en tenia 33 —aquesta confusió potser a la Mònica no li importaria— i, tot seguit, va asseverar que aquesta llicenciada en Física “tiene de Meteorología la misma idea que usted y que yo”. Doncs no sabem d’on es pensa aquest periodista que surten els meteoròlegs.

En fi, que plou sobre mullat. Perquè la ment carnavalesca de Burgos té tirada a veure-ho tot invertit —i no ens referim als homosexuals, una altra fixació del periodista—: Catalunya amenaça Espanya. Fixeu-vos fins a quin punt això és veritat que, com va escriure en un altre article, els nens que van a veure els Reis d’Orient per Nadal no entenen el castellà!

José

Bono

Expresident
del Congrés dels Diputats

bit.ly/MasGolpista

La Vanguardia. 29/10/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/263257967942586368

Bono —el bo, no el cantant d’U2— és un polític peculiar. Per exemple, un dels seus consogres és Raphael —el cantant melòdic al qual la Jurado, al cel sia, anomenava Rapa, amb pe—, que demanava justícia per a Franco l’any 1996. Bono és tan peculiar que és missaire però, a la vegada, no va tenir problemes a divorciar-se l’any 2010 de la mare dels seus quatre fills. Com deia aquell anunci de Nobel de fa uns anys, gaudeix de les teves contradiccions.

El cas és que l’expresident de Castella-la Manxa, a banda de comparar l’independentisme amb el nazisme, cosa que no el fa gaire original, titlla Artur Mas de colpista per apostar per la independència. I és aquí on tornem a la perplexitat: per què colpista? Es miri com es miri, el que passa a Catalunya no té res a veure amb un cop d’estat. Ni el sobiranisme no el lidera un exèrcit que no tenim ni el resultat de la secessió no seria una dictadura. A més, el moviment no compleix cap de les característiques que Curzio Malaparte atribueix a un cop d’estat: ni les accions encaminades a dur la independència són sorprenents ni tenen poca durada. Però si dintre del sobiranisme hi impera el lliri a la mà i el ’nar-hi ’nant sobre els hiperventilats!

Ara bé, que potser és que utilitzem vares de mesurar o lògiques diferents. Perquè només cal recordar que, com a ministre de Defensa, Bono va fer desfilar el 12 d’octubre de 2004 un veterà de la División Azul com a mostra que calia advocar per la reconciliació. I va explicar amb naturalitat que el seu pare havia estat falangista. Però el colpista és Mas!

Javier

Algarra

Presentador
de la cadena Intereconomía

bit.ly/NacionalistasNazis

e-notícies. 17/10/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/263409401820487680

Fins ara no ho hem explicat, així que ja va sent hora que ho fem. Us heu fixat que hi ha cromos amb un “Godwin’s Law. Seal of approval”? És un segell de qualitat que obtenen els que han comparat els independentistes catalans amb els nazis. Per què Godwin? Perquè Mike Godwin és el senyor que va formular aquesta regla l’any 1990: “A mesura que una discussió a la xarxa s’allarga, la probabilitat que es produeixi una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a 1”. La qual cosa, aplicada al cas català, es tradueix que l’unionista o dependentista t’acabarà dient nazi més d’hora que tard. El segell esmentat, és clar, s’ha repartit una pila de vegades en aquests cromos. Pel que fa a les paraules de Javier Algarra Bonet, presentador d’Intereconomía, ens agradaria pensar que es tracten d’una relliscada esporàdica. Perquè aquest català llicenciat a la UAB, un periodista seriós, corresponsal al Regne Unit i Irlanda per a RNE, no pot dir-ne de l’alçada d’un campanar i quedar-se tan ample.

Quant al mitjà on es van proferir, Intereconomía, canal que pertany a Vocento, com Disney Channel (que emet 0 hores de contingut anual en català), és de plànyer que ja no es pot sintonitzar a Catalunya des de 2014. Una pèrdua irreparable per al món independentista, perquè és un mitjà al qual fins i tot Paco Marhuenda (cromo 53) ha titllat de “grup infecte d’ultradreta”.

José

Montilla

Exministre d’Indústria,
Comerç i Turisme del govern espanyol

bit.ly/ReferendumsFranco

Vilaweb. 21/10/2012

twitter.com/HeroisIndepes/status/263611437224714240

El substitut de Maragall al capdavant del PSC, José Montilla, que patentà el terme “desafecció” per referir-se al sentiment de Catalunya cap a Espanya; el pare dels trigèmins escolaritzats a l’Escola Alemanya; l’home que va plegar del Parlament en perdre les eleccions de 2010 i se’n va anar al Senat com si fos un expresident de regió espanyola, gest inèdit en tots aquells que el van precedir al capdavant de la Generalitat, un bon dia es va despenjar amb aquesta afirmació tan desencertada que aquí recollim.

Ja hem vist que els referèndums no sempre serveixen per a gran cosa. (No parlem del procés participatiu del 9-N, que va ser una sortida per la tangent i un acte de desobediència civil davant d’un atzucac.) El darrer gran exemple n’ha estat el referèndum de Grècia que, al capdavall, només ha servit perquè Syriza passés per l’adreçador i pactés amb la troika unes condicions de rescat més dures que les que hauria acceptat abans de passar per les urnes. Venjança alemanya davant el desafiament grec? Bé podria ser.

Sigui com sigui, comparar els referèndums de la dictadura franquista, que pressuposaven un resultat, amb els d’una democràcia, en què el resultat depèn de la voluntat popular, és molt desencertat. Tret que algú tingui por de preguntar. Perquè, com se sol dir, quan es fa una pregunta es corre el risc que no t’agradi la resposta.

Carme

Chacón