reading

Conflictes quotidians

El caupo

La missió

Les llàgrimes d’una esclava

El viatge

Ante diem tertium idus septembris: Ad Portas

El mercat; Decepció

Afaits i bàlsams

Perseguits

Esperant en Terci

Pridie idus septembris: A la caupona

Una simple esclava

Parva o Evadne?

Una estranya entrevista

Pols i foscor

Un panorama desolador

Optio

Barques a la sorra

Una esclava sense amo

El somni del noi

Idibus septembris: Abrupte despertar

Conflictes i anhels trencats

Un nou recer

Buscant la Parva

Una esclava anhela un amo

Postridie idus septembris: Un matí de caça

Un bany accidentat

Persecució i lluita

Salvació inesperada

Un comportament estrany

Anècdota a les Foricae

Una visita per Tàrraco

A casa en Marcellus

La clau

Notícies

Ante diem XVII kalendas octobris: Evadne desconfia

Ante diem XVI kalendas octobris: L’estampida

Els Ludi Scaenici

Una trobada desafortunada

Segrestada

Una trobada sorprenent

Una confessió increïble

Trobada, goig i comiat

Ante diem III kalendas octobris: Acollida

Pridie kalendas octobris: A casa

Una presència inquietant

Glosari de paraules llatines

Sobre l’autor

Conflictes quotidians

Una agradable flaire a escudella surava a l’estança ennegrida, emmascarant l’olor quotidiana de fum, de florit i d’humitat que la caracteritzava. Una colla d’objectes penjant desordenadament de les bigues del sostre afegien, a l’ambient enrarit de la petita culina, olors noves: enfilats d’alls, manats d’herbes aromàtiques, raïms de dàtils, petites peces d’embotit i malles que contenien petits formatges fumats. A la taula central s’amuntegaven sense cap mena d’ordre: verdures variades, fruites de temporada i diversos estris de cuina.

Un sorollós terrabastall trasbalsà l’estança omplint-la de mil i un ecos metàl·lics. Una safata rebotà sobre el terra, trencant la càlida placidesa de la remor quotidiana de la cuina que abastia el primitiu establiment de menjars, una barreja de thermopolium, popina i caupona, situat en un dels barris més humils de Tarraco.

Després d’intentar en va de mantenir la plata a les mans, la jove esclava quedà estesa a l’enrajolat, tan llarga com era, fins i tot va estar a punt de donar-se un cop amb una de les potes de la taula de treball. No en va sortir res de la seva boca, llevat d’un reprimit gemec en impactar contra el terra. La pobra encara seguia estabornida, temorosa i adolorida pel cop, però s’incorporà de pressa per recollir els recipients escampats pel terra gris, conscient que qualsevol petit comentari o queixa per part seva empitjoraria l’implacable càstig que l’esperava.

La noieta va reconèixer a l’instant la veritable causa de l’ensopegada: la traveta que la seva mestressa li posà, amagada a la vora el llindar. La coneixia massa bé i sabia que quan la Bruna estava de mal humor sempre acabava pagant el seu enuig amb ella. Aquella no era pas la primera vegada que rebia les conseqüències de les seves freqüents empipades i per això mateix, sabia que aquell dia també tenia totes les possibilitats de ser el blanc de les crueltats de la seva ama.

—Ets una esclava inútil —bramà la Bruna, que agafant-la pels cabells, l’alçà en l’aire per llançar-la altra vegada al terra sense cap mirament—. Recull tot això, de pressa... No vals per a res!

—Si, domina... mussità de genolls la petita serventa, —Ho sento, perdona’m!

—Esclava sapastre...! Si has abonyegat aquella plata, pots estar segura que ho pagaràs amb llàgrimes —li cridà, etzibant-li una puntada de peu que l’esclava no va intentar ni esquivar i que la va fer caure novament sobre el paviment—. No esperis que aquest cop en Polibius et lliuri del càstig!

Davant una paret amb prestatges plens de pots amb condiments i de diversos estris, la Gulpia, una vella encorbada, removia impassible una olla de bronze que fumejava a la vora del foc. Com un cep recargolat, l’anciana esclava continuava d’esquena; en silenci, com si tota aquella picabaralla fos totalment aliena a ella i sense ni tant sols fer el gest de girar-se.

—Aquesta setmana no has rendit com esperava. Et passes tot el dia passejant-te amunt i avall, desatenent els teus deures —bramulà la desmanegada dona carregada de joies ostentoses i ben entrada la quarantena. Dempeus fent nanses davant la noieta, li tornà a recriminar—. Es pot saber on t’has estat tot el matí?

—Doncs... ben d’hora he netejat les taules de la taverna, hi he col·locat els bancs al damunt, he escombrat el terra i després he estat rentant unes gerres a la pica del pati, ama... i després les he col·locat als prestatges... balbucejà la jove encara de genolls.

—Vull dir, on eres abans, fa una estona, quan et cridava? —inquirí la seva ama, visiblement furiosa—. No t’atreveixis a dir que no em senties!

—El dominus m’ha manat de netejar i endreçar les cubícula del pis superior...

—Però havies d’haver deixat el que estiguessis fent i acudit de pressa quan et cridava... Ja ho saps...! Et necessitava amb urgència —bordà la dona—. Per què no ho has fet...?

—Ho sento, ama. T’he sentit i hi volia anar... però és que... el teu marit no m’ha permès deixar el que estava fent en aquell moment... —xiuxiuejà submisa mentre s’aixecava de terra, tot i que de seguida s’adonà que segurament hagués estat millor buscar qualsevol altra excusa, però el mal ja estava fet.

—És que en Polibius era... amb tu?

—S...si, ama. —contestà baixet.

—Sense dir res més, la dona s’abraonà cap a ella i li creuà la cara d’una bufetada que la va fer perdre l’equilibri i retrocedir una parell de passos. Adolorida, l’esclava es va dur la mà a la cara, però sense articular ni una sola queixa.

—Desgraciada... T’he dit mil vegades que no malbaratis el teu temps amb l’amo! —li recriminà la Bruna—. Guarda’t els teus encants i les teves forces per als qui paguen per ells!

—...Però he acabat de seguida amb ell, ama! —argüí l’esclava amb un fil de veu.

—Gandula estúpida...! Sempre t’escudes amb ell per tal de no obeir-me i busques constantment sortides i excuses per no fer el que et mano! —criticà la dona, creuant-li la cara amb un altre mastegot.

La noia, sense replicar, s’agenollà i es disposar a recollir els darrers bols del terra.

‹‹Potser et penses que si pogués escollir triaria rebolcar-me amb el teu marit fastigós, en lloc de fer qualsevol altra cosa, per desagradable que sigui —replicà mentalment a la seva ama, però evitant fer qualsevol mena de gest per evitar rebre una nova bufetada—. Prefereixo fregar de genolls durant hores que estar només uns instants sota el repugnant Porcus.››

Els darrers dos anys havia après a no contestar mai i a evitar caure en les contínues provocacions que la Bruna li parava. Quan s’enfadava (un dia si i l’altre també), la mestressa de la casa es complaïa preparant-li tota mena de paranys, per tal de tenir davant d’en Polibius excuses per poder vexar-la.

Continuà dreta, en silenci, mirant al terra, desitjant que tot allò acabés ben aviat per poder tornar a les seves ocupacions quotidianes.

La cara encara li coïa pels cops rebuts però s’aferrà tossudament al seu orgull i lluità contra les llàgrimes que pugnaven als seus ulls per afluir a l’exterior. Malgrat tot el seu dolor, la ràbia i la impotència, va poder contenir les ganes de plorar. Aquest era el darrer vestigi que li restava del seu orgull: no manifestar cap signe de patiment o angoixa davant els seus amos. Volia privar a aquells éssers cruels de la satisfacció de poder veure en ella qualsevol senyal del dolor i d’humiliació que li produïen els seus maltractaments continus.

N’estava orgullosa ja que, per ara, els seus amos no havien aconseguit veure-la vessar ni una sola llàgrima, i ella creia que això era l’única cosa que seguia a les seves mans que podria molestar-los. En els gairebé dos anys que portava a aquella casa, els seus amos havien aconseguit que claudiqués en tota la resta a base de càstigs, tancaments o amenaces terribles. Tota la seva rebel·lia juvenil, la seva resistència i el seu pudor, havien estat doblegats temps enrere. Per això aquella forma mínima d’insubmissió la confortava en la seva penosa existència i s’hi aferrava com si fos l’únic que li quedava de la seva dignitat perduda.

—Què ha estat aquest terrabastall? —Ressonà de sobte una veu rogallosa al passadís. De seguida el gran cap de l’obès caupo va irrompre entre les cortines i apartant-les d’una manotada entrà a la cuina esbufegant com un bou desbocat.

La seva dona se sobresaltà per la intrusió, tot i que se’n va refer a l’instant.

—Ha estat la inútil de la Parva, que ha tirat la safata al terra —contestà la dona amb menyspreu, assenyalant la noia.

L’amo de la taverna clavà els ulls en l’esclava i veié les marques vermelles dibuixades la seva cara. El rostre de l’hostaler, per la seva fúria creixent, començà a enrojolar-se amb el to de les brases d’un forn.

—Bruna... Ja t’he dit mil vegades que no li peguis a la cara...! Podries desfigurar-la! —bramulà el fornit hostaler amb el rostre descompost per la ira, repartint generosament gruixudes gotes de saliva entre tots els presents.

—L’esclava és meva també i puc fer-ne el que em plagui! Què n’has de fer tu...? —Desafià agrament, encarant-se al seu marit—. A més a més... s’ho ben mereixia! —Li etzibà, tornant-li a pluja de bromera anterior.

—S’ho mereixi o no..., saps que als clients no els agrada veure-li marques a la pell —recriminà a la dona, que tot i ser molt menys grassa i corpulenta que el seu marit, li mantenia la mirada sense ni tant sols pestanyejar.

—I què...? —exclamà ella desafiadora—. Ara ja no li caldrà posar-se color a les galtes!

—Ets una... inconscient...! M’han reservat els seus serveis per d’aquí una estona i ara, gràcies a tu, amb la cara inflada i vermella potser no la vulgui —esbroncà, nas contra nas a la seva dona, que li sostenia l’envit sense immutar-se.

—Si va apurat, li servirà igualment...! —replicà ella.

—Tira-li aigua freda, de pressa! Ordenà el rodanxó a la seva esclava sense ni tant sols girar-se, mantenint el combat amb la seva muller —. D’aquí poc seran els ludi romani, vindran molts clients i ella no ha de tenir ni la més mínima marca... ¿És que tu mai mires pel negoci...?

—És que miraves tu pel negoci, mentre et rebolcaves amb ella fa una estona...?

—No consenteixo que em parlis així davant les esclaves...! —Advertí amenaçador el caupo, abandonant el pols i sortint abruptament de l’estança—. A més, la Parva també em pertany...! cridà des del passadís.

—Et parlaré com em sembli...! replicà la dona que, cridant, va sortir darrera d’ell—. Vine aquí... que encara no he acabat amb tu...! Paulatinament s’anaren apagant els seus brams, fins que ja no se sentien.

La Parva recollí el darrer bol del terra, mentre la vella cuinera seguia remenant mecànicament el contingut de l’olla fumejant. La Gulpia era l’esclava degana de la casa, qui cuinava els plats que es venien al taulell del carrer, o se servien i consumien al local mateix. Mai s’alterava per res, ni prenia partit per ningú. Havia après en tots aquells anys que més valia mantenir-se al marge de qualsevol discussió o altercat on la Bruna, la seva pèrfida domina, hi estigués involucrada.

Ja tenia prou problemes a la seva edat per haver de donar la cara per algú, i encara menys per una noieta creguda com la Parva. No podia suportar que cada dia anés mostrant la seva bellesa i joventut irritants per tota la casa, i sobretot que gràcies a la seva cara bonica obtingués un tracte especial del libidinós Porcus. Ella se sentia més vella i abatuda quan la noia era present i amb això ja en tenia prou per depreciar-la tal com ho feia.

Si no l’hagués ofuscat un fosc ressentiment, potser hagués reconegut que la pobre nena no tenia una vida fàcil. A banda de les ja per si dures obligacions com a esclava i de veure’s obligada a alleujar els desitjos més baixos de qualsevol borratxo que arribés a la taverna amb calés, també havia de satisfer el seu amo sempre que la requeria i després suportar les enrabiades de la Bruna, precisament per fer-ho.

‹‹Que s’aguanti… la vida d’un esclau aquí o en qualsevol altre lloc de l’Imperi és això: acceptar la situació i intentar sobreviure el millor que es pugui —pensà la vella Gulpia amb menyspreu—. Per molt dur, injust o denigrant que sigui el que ens manin els amos, estem obligats a fer-ho sense preguntar, sense protestar i sense tenir cap altra opció. —La criada remenà l’olla amb fúria—.Ens hem d’empassar el disgust, el fàstic i la ràbia i obeir, si no volem patir les conseqüències. La vida és dura...! Jo tinc sort perquè a la meva edat l’amo no em ve a veure a les nits, soc bona cuinera i per això encara tinc un sostre i el sosteniment assegurat... bé, mentre pugui seguir treballant.››

El caupo

En Polibius (àlies Porcus) tornà sorrut a les seves ocupacions, recitant una tirallonga de malediccions i improperis contra la seva dona, ara que ella no el sentia. Quan s’enfadava anava a la rebotiga i es posava a reorganitzar fardells, gerres i àmfores, esperant que el seu furor es diluís amb l’esforç físic.

Les bregues amb la seva esposa Bruna havien augmentat en nombre i intensitat en aquells darrers dos anys, precisament des que la Parva entrà a la casa. Encara que havia de reconèixer que fins i tot abans la convivència amb la Bruna sempre havia estat dolenta. No aconseguia recordar quines virtuts veié en ella per prendre-la en matrimoni, però la veritat era que quan discutien (i ho feien pel motiu més nimi), eren els únics moments en que es dirigien la paraula.

Suat i més calmat, s’assegué damunt d’uns sacs ronyosos i després d’alleujar sorollosament els gasos del seu ventre va treure l’ostraca que un dels habituals de la taverna li havia fet arribar. Rellegí amb dificultat els caràcters escrits amb un punxó al tros de ceràmica i va fer una ganyota de disgust que accentuà l’aspecte bast que normalment presentava la seva grossa cara.

—Serà… Maleït fill d’una lupa...! —exclamà amb veu esquerpa, escopint al terra repetidament—. Què s’ha pensat aquest Blaesus? Que la hi regalaré així perquè sí? Es pensa que li tinc por pel seu càrrec?

La nota l’instava a reconsiderar l’oferta anterior per comprar-li la Parva. El malcarat caupo tornà a mirar-se l’escrit, com si aquells caràcters poguessin ésser esborrats a força de rellegir-los. L’autor de la missiva era un home el qual era perillós de contrariar i la quantitat oferta seria més que suficient de no tractar-se de la Parva.

En Polibius sabia prou bé que aquella bella esclava era la raó principal per la qual molts parroquians acudien a gastar-se els calés a la caupona. L’influx que produïa la seva bellesa als homes li assegurava importants beneficis, que minvarien força si la Parva se n’anés de casa seva. Desitjava aprofitar-se tot el possible de la bona compra que havia fet anys enrere, potser el millor negoci de la seva vida. Prou sabia que la formosor i la joventut eren gràcies efímeres, i que aviat la feina dura, el temps, o la malaltia apagarien la delicada lluentor de la noieta.

Per ara el seu cos càndid era una mercaderia valuosa i com a comerciat astut que era, estava decidit a treure-li tot el profit que pogués. Això sense comptar els moments plaents que passava amb ella, que pal·liaven els desenganys d’una vida junyit al jou de la Bruna. Amb el seu tracte esquerp i punyent era com conviure amb una fera rabiosa. Per contrast, el cos bell i agraciat de l’esclava el transportava a un món de sensacions i sentiments que mai hagués cregut experimentar. Tan sols per això la guardava com un tresor: una joguina bonica i delicada, de la qual no tenia cap intenció de despendre’s. El domini que exercia sobre ella el feia sentir fort, poderós i important: un veritable romà.

Ja tindria temps per vendre-la quan les virtuts de l’esclava es marcissin, o quan tingués la fortuna per fer-se amb una altra esclava més bella o jove amb els diners que ella li procurava. Tot i que en el fons, dubtava que una compra tant afortunada com la que havia fet amb la Parva es presentés de nou.

La missió

Marci caminava amb celeritat, tot i que capcot, dirigint-se cap el tabinum. Passà per la vora del frondós viridarium sense ni tant sols saludar en Vero, que ensenyava a un grup de nens. Des de la mort de Llàtzer havia parlat ben poc amb en Fideli i l’Adelia. Per ser més exactes: no havia parlat amb gairebé ningú, immers en un estat profund de recança i malenconia, del qual només en sortia momentàniament quan la seva promesa, la Lícia, acudia per animar-lo i per parlar amb ell.

Ara un mal sobtat havia postrat en llit a Fideli, el seu pare adoptiu, per causa del dolor lumbar extrem que notava. Aquest fet havia produït que reaccionés, sortint de la vida taciturna que havia portat des de l’òbit del seu estimat Llàtzer.

El paterfamilias havia sol·licitat la seva presència i ell havia d’acudir al seu cridat, malgrat el fort sentiment que el cridava a sumir-se de nou en l’ostracisme autocompassiu. Una força nova i potent: la crida de la família l’impulsà a recobrar l’esperit del Marci anterior als tristos fets d’aquella primavera. Era el moment de sobreposar-se a la pena i d’actuar tal com s’esperava de l’hereu de la família Galeria. Llàtzer ho hagués volgut així.

Ells havien estat la seva família des que tenia raciocini. Ara sabia que no eren els seus pares naturals, però en Fideli i l’Adelia li havien ofert tot la protecció i afecte que podia anhelar, una vida feliç i còmoda, i una curosa educació. I si tot això fos poc, li havien donat el bé més preuat de l’Imperi: l’adopció i la primogenitura en una rica família romana.

Però sobre tot l’havien instruït en els valors de la Llei i en els preceptes dels Seguidors del Camí, en els quals hi creia fermament des que tenia ús de raó. Per tot això i per moltes altres coses, no només els estava immensament agraït, si no que a més a més els estimava incondicionalment com els progenitors que sempre havien sigut per a ell.

Després de deambular pels patis i passadissos de la domus, el jove s’aturà davant les nívies cortines que tancaven l’estança privada d’en Fideli.

—Que puc passar, pater?

—Passa, Marci. T’esperava.

—Com et trobes avui? Li preguntà per pura cortesia, perquè el cansament pel dolor i la falta de son eren escrits en el seu pàl·lid rostre.

—Bé, una mica millor —declarà en Fideli des del diva on s’estava ajagut, intentant forçar un somriure—. Que pots portar-nos una mica de vi, Quintus?

—És clar, pater... contestà amb una lleu reverència l’home que l’assistia.

—No cal que t’afanyis gaire —afegí el paterfamilias i l’home va entendre que desitjava passar una estona sol amb el seu fill, sortint de seguida.

—¿Segur que estàs bé? —insistí en Marci.

—Crec que a tu no et puc pas enganyar —va reconèixer per fi amb veu abatuda, però alleujat per poder deixar de fingir—. A vegades el dolor és... suportable, però quan provo de moure’m és tan intens que sembla que tingués clavat un punyal roent a la part inferior de l’esquena.

—Voldria poder fer quelcom per alleujar-te...

—El Senyor permet aquesta prova amb algun propòsit i ho he d’acceptar —considerà, acompanyant les seves paraules amb un sospir—, però pots fer una cosa per a mi i per això t’he cridat.

—Digues què desitges i no dubtis que ho faré.

—Una cosa molt important per a mi, tot i que segurament et produirà alguna incomoditat.

—Mentre no em demanis que em casi amb una altra que no sigui la Lícia... —digué en broma, intrigat per no conèixer exactament què li esperava.

—No t’amoïnis, no ho faria mai això —el tranquil·litzà en Fideli—. No trobaré pas una nora millor que ella!

—No puc fer més que donar-te la raó... —afirmà el noi amb un somriure, afegint-hi—: Bé... em dius d’una vegada de què es tracta? Em tens intrigat.

—Tenia la intenció d’anar a Tàrraco per a una gestió important —explicà, llançant un petit gemec de dolor en moure’s—. Però aquesta xacra imprevista i les fiblades de dolor que em produeix m’impedeixen de moure’m i encara més, viatjar... Ja hauria de ser allà!

—Ja ho entenc...!

—T’he cridat per demanar-te que hi vagis en lloc meu.

—Jo...? De què et podria servir jo allà? —vacil·là aclaparat pel que li venia al damunt—. Aquí hi ha homes que complirien millor que no pas jo aquesta missió i... no conec Tarraco.

—Necessito que hi vagis tu, t’explicaré per què.

—No sé pas si... estaré a l’alçada... remugà insegur, claudicant.

—No pateixis per això. Sé que ho faràs bé —l’animà en Fideli—. En Terci t’acompanyarà i s’ocuparà de tot.

—Jo...

—Confio en tu—afegí—. Estic convençut que no em decebràs!

—Com desitgis, pater —va admetre a contracor en Marci, afegint-hi—. Potser la Lícia podria acompanyar-nos...!

—No crec convenient exposar-la a una aventura com aquesta —puntualitzà l’home, ferm però relaxat—. Viatjar mai està exempt de perills i no sabem les dificultat que haureu d’afrontar en el camí o a Tàrraco. Crec que estareu més tranquils si només heu de preocupar-vos per vosaltres.

—Tens raó —recapacità el jove—, més valdrà que es quedi sota la seguretat de la nostra casa.

—Digues-li a la Lícia que només es tracta d’un viatge rutinari... No vull pas que s’amoïni...” —proposà son pare—. Agafareu la primera raeda que surti cap a Tàrraco.

Un soroll de passes va interrompre la conversa.

—Ves i prepara’t!

—Sí, pater!

Les llàgrimes d’una esclava

En un petit pati a la vora dels estables, la Parva, la petita esclava, es refrescava en una pilona de pedra on hi acostumaven a abeurar els animals del seu amo. Li coïa la cara de les bufetades rebudes. Un cop fora de l’abast de les mirades de tothom s’havia desfet de la cuirassa inalterable i ara plorava desconsoladament, lamentant-se de la seva vida miserable d’esclava i de la crueltat d’aquells amos a qui el destí l’havia condemnat.

En la seva situació actual, recordava sovint aquells anys d’infantesa quan les seves obligacions quotidianes eren ben diferents i ningú reparava massa en la seva persona. Tot i que en el passat quan havia de dur a terme aquelles feines manuals de sol a sol, aquestes li semblaven del tot esgotadores, ara les trobava evocadores i ben desitjables.

Des que va poder caminar havia hagut de realitzar les tasques domèstiques més variades. Com a esclava havia hagut d’atendre a qualsevol hora els desitjos de la seva ama anterior durant anys i anys. Però ara tenia una gran enyorança d’aquell temps que considerava el millor que havia viscut. No recordava el cansament que sentia quan li feien anar amunt i avall d’un lloc cap un altre, ja fos atenent la seva ama, escombrant, carretejant aigua, rentant cassoles, desplomant aus, escorxant conills o netejant latrines.

Darrerament trobava a faltar aquells dies en que les feines que realitzava només l’embrutaven per fora. Amb llàgrimes als ulls, rememorà la seva infantesa a la domus on havia servit des de ben petita; el lloc on començaven els seus records més remots.

‹‹Van ser bons anys malgrat tot. Tot i que es trastocà al cap de poc. Va ser quan el meu cos canvià i deixà de semblar el d’una nena —es digué, inclinant-se al piló. Com que no tenia ningú amb qui parlar dels seus problemes quan necessitava desfogar-se li ho explicava al seu reflex a l’aigua, imaginant que era Evadne, una nimfa d’aigua, una vella i atenta amiga—. Sense ser-ne conscient les meves formes femenines començaren a ser més evidents i a semblar més atractives a ulls dels meus amos, en comparació amb les esclaves velles de la família. A partir d’aquell moment les mirades del dominus es tornaren més persistents i els copets a les natges i els grapeigs molt més freqüents —recordà, mostrant una inconscient ganyota de disgust—. Totes aquestes coses a les que jo no donava importància no passaren desapercebudes per la meva ama, que acabava de donar a llum al seu fill i no se sentia suficientment atractiva per al seu marit.

Un matí a la culina, la resta d’esclaves comentaven la baralla terrible que havien tingut els senyors la nit anterior. Pel que sembla, en la discussió la domina havia esmicolat un valuós gerro grec. Jo no acostumava a fer cas de les xafarderies de la casa, només intentava fer la meva feina i evitar els conflictes amb els senyors o amb la resta del servei.

Aquell dia em vaig adonar de que tothom em mirava, tot dient-se coses a cau d’orella. Allò em semblà una mica estrany però no vaig aconseguir que les meves companyes em diguessin de què es tractava. Intuïa que hi havia quelcom estrany surant a l’ambient. Poc després les meves sospites es veieren confirmades: m’anunciaren que el paterfamilias requeria urgentment la meva presència al tablinum.

Em vaig afanyar a acudir a la crida i des del llindar vaig veure que l’amo parlava amb un home ossut i vell d’aspecte repel·lent a qui anomenava Rutilius. Em recordà a una gran rata sense pèl. Quan vaig entrar a l’estança tots dos callaren i es miraren fixament. En aquell moment em vaig sentir com un pollet desvalgut que havia caigut del niu justament davant uns gossos famolencs i vaig tenir por.

De seguida els dos homes m’ignoraren i s’enredaren en una discussió sobre el preu de quelcom que l’amo volia vendre. Com no em van ordenar res em vaig esperar de peu vora la porta. No comprenia què hi feia allà, com tampoc vaig entendre que de sobte el meu amo m’ordenés que em despullés. Al sentir això, com la pobre nena que era, el món se’m caigué al damunt. Havia de despullar-me davant l’amo i aquell home estrany! Allò no era normal i per primer cop vaig dubtar de fer allò que el dominus em manava.

Mai m’havia incomodat realitzar les meves tasques semi-nua, sobre tot a l’estiu. A la casa ningú s’havia fixat gaire en mi, però ara sentia una angoixa terrible. Potser era per la manera en que em mirava aquell vell ossut de cara vermella.

Em vaig sentir molt confosa i disgustada, però no tenia més remei que obeir. Sabia que no podia negar-me als seus mandats. Sempre havia accedit als seus desitjos sense dubtar però vaig sentir que allò era el més denigrant que m’havien manat fer.

La meva innocència infantil em va fer pensar que potser havia desaparegut alguna cosa d’aquell home mentre s’estava a la casa i que aquell era el motiu de l’ordre: potser s’havia produït un robatori a la casa i pensaven que jo podia estar amagant el que s’havia sostret. Com que jo era innocent de qualsevol rapinya i temia ser castigada si els contrariava, vaig superar amb prou feines el sentiment que em consumia: una barreja d’impotència, indefensió i vergonya.

Ràpidament em vaig treure tota la roba, deixant-la caure perquè veiessin que no amagava res. De peu, cobrint-me instintivament el sexe amb les mans, vaig romandre esperant que em manessin retirar-me convençuts de la meva innocència. Però seguia allà nua i ningú em deia res. Em vaig sentir molt malament i encara molt pitjor quan em vaig adonar de la forma bruta de mirar-me que tenia aquell estrany home-rata.

En canvi, en Marcus Servio, el meu amo, tenia una expressió fosca que no havia vist abans. Tot i que era evident que estava enfadat no vaig entendre bé el motiu ni m’importava gaire. Anhelava que tot s’aclarís aviat per tornar de nou a les meves tasques.

El temps es va fer etern allà totalment despullada, impotent i avergonyida. Tot i que la seguretat d’ésser innocent del que em poguessin acusar em donava certa tranquil·litat.

‹‹En aquells dies era tan càndida... —es digué sospirant amargament—, tan innocent...! ››

—És verge? —preguntà de sobte aquell home repulsiu com si allò fos una cosa importantíssima per l’assumpte del que parlaven.

‹‹En aquell moment no sabia què era això de ser verge... tot i que aviat vaig saber com de terrible, repugnant i dolorós seria deixar de ser-ho. ››

—Per descomptat..., ningú mai l’ha tocat! —afirmà el meu amo sense apartar la mirada d’un extrem de l’estança.

‹‹Intuïtivament vaig mirar cap aquell lloc i per sorpresa meva vaig veure que la meva domina observava l’escena amagada darrera un cortinatge. La seva expressió era seriosa, esquerpa i indiferent.››

Com podia ser que la meva ama pogués observar impassible tot allò permetent que el seu espòs i aquell home em veiessin així, sense roba? —vaig pensar aleshores indignada—. Sentia que allò estava mal fet, tot i que en aquell moment no en sabia ben bé la causa.

En aquell moment vaig sentir l’impuls de sortir corrents cap a ella per demanar-li protecció i preguntar-li: Què he fet per ser humiliada així? Però la expressió immisericorde de complaença que vaig veure al seu rostre em va fer tremolar i témer el pitjor.

De sobte vaig escoltar aquelles paraules terribles que mai he pogut oblidar i que em gelaren la sang a les venes.

—D’acord! Tracte fet... l’esclava és tota teva!

‹‹Què era allò que sentia? Els meus amos m’havien venut? Em vaig resistir a creure-ho! No podia ser que tot allò m’estigués passant a mi i encara menys podia entendre-ho...! Per què? Què havia fet jo per merèixer allò? —vaig pensar totalment desconsolada—. Sempre els havia obeït! No els havia enganyat mai ni els havia robat res..., tret d’algun rosegó de pa o unes nous de la cuina. Jo no era pas així...! Aquelles coses sense importància no podien ser motiu per vendre’m. Llavors per què? No ho podia comprendre! ››

‹‹Vaig sortir lligada de mans del lloc que fins aquell moment havia considerat la meva llar. En Rutilius, l’home-rata, primer em va portar a casa seva, on vaig conèixer els suplicis de l’Hades al llit d’aquell porc. Fou una experiència terrible que encara intento oblidar. Uns dies més tard, quan vaig ser capaç de tornar a mantenir-me en peus, em portà al mercat d’esclaus on m’exposaren per vendre’m. En Porcus em comprà aquell mateix dia.

D’aquesta manera ignominiosa acabà la meva infantesa i la meva innocència: al sortir de la que fins aleshores havia estat la meva casa, l’única llar que havia conegut. Des d’aquell instant ja res va tornar a ser el que era a la meva vida. ››

El viatge

El sotragueig constant, la calor, la pols. En Marci pensà que tot estava confabulat per fer d’aquell viatge un malson. Encara que totes aquelles molèsties eren insignificants comparades amb l’insuportable conversa que les seves orelles havien hagut de patir les darreres hores. Devegades havia desitjat que els seus companys de viatge es quedessin afònics o que simplement fossin muts. En Marci hagués preferit fer el viatge a peu, abans que en aquella raeda incòmoda i sorollosa.

El jove intentà treure el cap entre les cortines per veure si el soroll exterior atenuava les veus d’aquells dos ocellots cridaners. Decebut pel resultat, el jove mirà amb ràbia continguda els dos homes que no havien callat ni un sol moment des que en Terci i ell havien pujat al carruatge.

—... Havies d’haver vist aquell reciarius poruc, tremolava com si fós una nena d’onze anys. Un covard com pocs —detallà aquell qui en Marci havia donat el sobrenom d’idiota número u—; t’asseguro que va ser un espectable del tot vergonyós...

—Jo també vaig assistir a uns ludi deplorables a Calagurris Iulia, fa tres anys, on...

—Deixa, deixa! Em jugo un dels meus esclaus que no van ser tant dolents com aquells que et dic jo...

—No em creus? Sé del que parlo. T’asseguro que van ser pitjors que els que tu dius —Insistí l’idiota número dos—. Fins i tot les feres semblava que no tenien gana!

—Bé, no és pas que dubti de tu però això em costa d’admetre... —recapitulà conciliador l’idiota número u veient la creixent agror al rostre del seu contertulià—. Potser tens raó en quant a les venationes però pel que fa als gladiatores m’estranyaria que poguessis veure quelcom de semblant...

La raeda continuà solcant impertèrrita el seu camí a través de la capa compacta d’arbrat i matoll que s’estenia fins allà on arribava la visió. Avançava per la Via Augusta: la llarga cicatriu de pedra que la mà romana havia marcat a la densa pell verda que cobria aquella part del territori hispà, des de les serres a la seva dreta, fins el Mediterrani. Els tirs del carro haguessin pogut realitzar el recorregut amb els ulls clucs, perquè la feien en tots dos sentits un parell de vegades a la setmana.

En Marci finalment havia optat per seguir l’estratègia de mantenir-se amb el cap fora del carro, sempre que el sol i el vent li ho permetien. L’extensa arbrada es gronxava al ritme de la brisa. Sobresortien aquí i allà alguns pollancres alts amb les seves fulles bicolor aletejant al vent. Es veien esquirols saltant de branca en branca, ocellets dansant al cel i tota mena d’animals que, alertats pels sorolls del carro, creuaven corrents el nu empedrat per arrecerar-se a l’espessor de l’altre costat, on una munió d’ulls els aguaitaven. En Marci va ficar el cap de nou per a constatar que la discussió continuava:

—... a aquell reciari li van haver d’aplicar un ferro roent perquè es decidís a apropar-se al secutor.

—De veritat? —inquirí de nou amb els ulls dilatats—. Ara entenc l’empipada del públic i que sortís de l’arena arrossegat per ganxos!

—Tal com ho sents!

—Fa anys que un gladiador no ha sortit així de l’arena —comentà l’altre—. Si repeteix un fracàs com aquell el lanista estarà acabat.

—Crec que conscient del terreny delicat que trepitjava va escollir amb cura la resta de parelles i els alliçonà adequadament —sentencià emfàticament el primer idiota—, encara que la visió del cadàver a la sortida del fossat també va jugar el seu paper. La sang va córrer abundosament durant la resta dels ludi i fins i tot alguns dels oponents foren indultats, això sí, amb terribles ferides de combat...

Allò a en Marci li feia bullir la sang. En diverses ocasions va estar temptat a interrompre la seva xerrameca desagradable per recriminar-los, però un gest del sempre atent Terci instant-lo a guardar silenci el va fer reprimir-se. Li molestà que aquell homenot el cridés a l’ordre però recordà les instruccions d’en Fideli sobre no cridar l’atenció en aquell viatge, i el capatàs de son pare no feia altra cosa que recordar-li això.

‹‹Començar una discussió en una raeda sobre la crueltat de la societat romana amb aquells estúpids —considerà el noi— certament no hagués estat la millor forma de passar desapercebuts. ››

Malgrat aquell convenciment durant alguns moments del viatge en Marci mostrà una cara vermella per la seva ira continguda, incòmode per les paraules grolleres i immisericordioses d’aquells “romans respectables”. Tot allò l’incomodava fins a l’extrem. Sempre l’havien repugnat els individus insensibles amb el patiment i la mort d’altres homes, i encara més aquells perversos que en gaudien.

En Fideli li havia dit en nombroses ocasions que hi havia dos classes d’homes: els de cor disposat a creure i els de cor corromput. Als darrers qualsevol paraula de pietat o d’esperança es convertia a orelles seves en immundícia. Son pare deia que era millor centrar els esforços en mostrar l’evangelium a aquells que podien entendre i acceptar de bon grat els seus preceptes, a si més no a no rebre’ls amb repulsió, abans que estavellar-se contra una muralla sense cap fissura ni esperança d’ésser conquerida, i des d’on podrien llençar-los fletxes mortíferes.

En Terci era un home que sabia reconèixer i avaluar força encertadament les ocasions en les quals havia de parlar de les seves creences. Clarament aquesta n’era una.

El temps que passaren plegats durant el viatge havia fet que en Marci canviés el concepte que fins aleshores tenia del fornit homenot, de gairebé quatre cúbitus d’alçada i rostre angulós. El Terci que ell coneixia des de la seva infantesa era un vílicus despert i vigilant, temut per tota la quitxalla de la domus per la seva capacitat de descobrir totes i cadascuna de les entremaliadures que planejaven. Era respectat per tothom a la hisenda, no només pel seu físic imponent sinó per una mena d’aura d’autoritat que emanava d’ell de forma natural.

Mai abans havia pensat tenir una conversa tant llarga amb ell, i menys encara que aquesta pogués resultar agradable i amena. Ara havien pogut xerrar de multitud de temes, quan a les parades de rigor s’havien pogut desempallegar dels seus incòmodes acompanyants. Aquells moments i les pregàries que havien compartit li mostraren un Terci molt diferent del que temia.