Editors:
LaBGC and ProMosaik
Paintings: LaBGC
Photos of paintings: Tamara Jung-König, Rafael Bosch
Graphic design and Layout: Pere Guasch
| ISBN: | 978-3-7439-2057-6 (Paperback) |
| 978-3-7439-2058-3 (Hardcover) | |
| 978-3-7439-2059-0 (e-Book) |
Publishing House: www.tredition.de
2017 © LaBGC
All rights reserved.
Dedicated to the Unborn
DANKE
Für Uns
Die Wir
Ein NOSALTRES
Träumen
In der
Hoffnung
Auf ein
DANKE
Der noch
Ungeborenen
Die sich
Vielleicht
An Uns
Erinnern
Pròleg
La Bàrbara, la B de l’acrònim LaBGC, l’artista –i amiga- alemanya que viu a Girona des de fa una colla d’anys, m’ha convidat a prologar el nou projecte solidari que ha endegat, el llibre “Nosaltres – Per un món millor”, una baula més de la iniciativa que ha emprès per impulsar, a través de l’art, i en aquest cas, de la paraula escrita, una xarxa internacional de persones que amb els seus pensaments, visions i opinions posin una mica de llum, si és que se n’hi pot posar, a les grans preguntes que sempre s’ha fet la humanitat i, sobretot, cap on anem i què podem fer per millorar la nostra situació.
LaBGC m’ha demanat unes breus línies sobre dos assumptes que crec que tenen a veure l’un amb l’altre més del que pot semblar: la meva visió institucional de Catalunya a dins d’Europa i la meva visió personal com a pare de dues filles. Se’m fa complicat deslligar les dues visions una de l’altra.
En tot cas, parlar de la relació Catalunya-Europa és força senzill i agraït alhora. Catalunya és Europa, des de sempre. Els comtats catalans són d’origen carolingi, i si algun rei té glamur europeu aquest és Carlemany. Centrant-nos ja en els nostres temps, és cert que estem vivint una temporada amb trasbalsos, que afecta al vell continent plenament. La raó i el sentit que han caracteritzat i ens han fet confiar en el projecte europeu tremolen amb els embats de la demagògia i el populisme.
Davant d’això, hem de bastir ponts per una millor Europa. Catalunya ha de formar part d’una Europa oberta, acollidora i integradora, amb les seves imperfeccions, tot sigui dit, però una Europa amable, plena de valors i virtuts.
I és en aquesta Europa on vull, com a pare, que creixin i es formin les meves filles. Quan era més jove vaig recórrer el continent per preguntar què sabien o pensaven els europeus de nosaltres, els catalans. Avui, uns quants anys després, amb una Catalunya coneguda i reconeguda a nivell europeu, el meu desig és que la meva família, i els meus conciutadans, puguem viure com a catalans plenament en llibertat a Europa.
Aquesta ha estat la meva petita contribució al gran projecte solidari de LaBGC. I coneixent-la, no tinc cap dubte que serà tot un èxit.
Una mina bajo mi almohada
Antes de que las protestas se desplomen
Contra la tierra y el cielo,
la brújula del sueño me conducirá al caos
y desnudo saldré corriendo por las calles
sin importarme la falsedad de la sabiduría.
Montaré en bicicleta,
como en las películas de blanco y negro.
Y esperaré la señal de partida
para destruir la caja negra que hay en mi cabeza.
Un peatón que va por una calle estrecha me pregunta;
enterrado en sus despojos;
sobre el secreto de la discordia que vive en la memoria del mundo,
y la presentadora de la tele pregunta,
injertando en su sonrisa un color amarillo chillón
sobre el secreto de tal comportamiento.
Pregunta a los transeúntes,
que denuncian en los micrófonos a sus voces
y su difunta existencia.
El silencio se hace más grande,
Y a mi no me incumbe.
A mi vera hay una copa
que disfruta de este vacío,
el bar tiembla con sus clientes.
Aquí estoy
renovando la brújula del sueno.
Desconozco si me he quedado dormido,
o de repente me caí
del ombligo de la vida.
Me dormí o de repente me caí,
es lo mismo.
me dormí pensando,
en la puerta que la llave no deja descansar,
en el sermón del gobernante,
en el país y en el pueblo.
Me dormí pensando en los sueños con ojos abiertos - mi deporte favorito -
quizás de repente se hagan posibles,
o en una incursión en la alerta del vacío.
Me dormí pensando en mi funeral,
el funeral de anoche.
Me dormí pensando en la novena copa
y el camino que no lleva al corazón,
en el barro que odia mis zapatos,
en los pechos de Brigitte Bardot,
en las manzanas del paraíso,
en las canciones de Nas al Giuán,
en mis pensamientos extenuados,
en el futbol que golpea la cara del mundo,
en la humillación que viene a visitarnos, montada en su caballo blanco.
Me dormí pensando en las canciones que nos llegan
con todos los traseros del mundo
para asfixiar nuestros gustos,
en el arrepentimiento que se estira en mi sangre
y la desesperación que mora en la oxidación de los instantes.
Me dormí pensando en el camino hacia mí.
Me interrumpió el desmayo,
y me inyectó con fragmentos.
Ayer no me dormí,
tan sólo estaba borracho,
y me despertó el ruido de la historia.
Pido ayuda,
por favor,
abre la puerta.
A lo mejor nos bombardean unos aviones
desde las pantallas de la tele.
Quizás nos atropelle alguna ambulancia,
quizás quedemos atapados en una fría celda.
Abre la puerta,
tal vez la muerte nos separe,
la tumba es un pequeño museo de la vida,
y aquí, la vida no nos quiere como nosotros a ella.
Todos los deseos han sido ahorcados por la mañana,
y cuando la luz del día penetre en la habitación de la esperanza,
entonces los caminantes n la oscuridad abrirán fuego sobre las mariposas.
Abre la puerta,
tan sólo me queda un poema
para perecer de una parada poética.
Traducción : Mounir Kasmi
Great Small Gestures
The smallest of things can have the greatest impact. Living in London, in a fast moving metropolis, we had forgotten this. We needed to remind ourselves, and we chose to travel to Japan to experience the Shikoku Henro pilgrimage. A circular route of 1,200km and 88 temples make this buddhist pilgrimage on the island of Shikoku. The pilgrimage can be achieved in any way, in a car, by coach, in pieces. We chose to do it all on foot, and assigned two months to accomplish it.
It was the start of 2014 and we decided to pack the house and move to another country. A pilgrimage in Japan had been in mind for a while , so what better start of a new life? We flew to Osaka, then travelled to the island. At the first temple, we kitted ourselves with all the pilgrimage paraphernalia: a white kimono jacket; a staff, inscribed with sutras; and most importantly a book, in which we could collect seals and calligraphy from each temple. This, alongside our 15 kg bags and our tent were our only equipment.
Each day we covered about 30 kilometres. We walked though farmland, in bamboo forests. We climbed many mountains, sleep in parks, in business hotels, ryokans, pilgrimage hostels and in temples themselves. We bathed in rivers and in the public bath houses or onsen. There we learnt about Kōbō-Daishi also known as kanji Kūkai 空海 (空 sky 海 ocean), the founder of the pilgrimage. It is his spirit that guided us on this journey... his spirit, a map and the people that we encountered.
Some days we only walked, other days we reached temples, recited a sutra and made offerings. At each temple we collected a stamp in our book, and a beautiful inscription. Respect and excitement is what we felt when we approached each of the temples. And a great deal of calm after the usually strenuous way up (literally) 108 steps, the number of sins that, according to Buddhist principles, affect us all.
While we were very focused on the physical activity of the walk, we had not taken into account the sheer wealth of goodwill and kindness that would surround us whilst undertaking this pilgrimage. But very quickly, we discovered that often we, as pilgrims, would be given osettai or small gifts by supporters of Kōbō-Daishi hoping to help us and themselves by these offerings. The first gift was simply fruits, but as time progressed we were given all sorts of osettai, from money to accommodation. We learnt to treasure each and every one of these. This was not longer our pilgrimage. Food was given when we were hungry, lifts were given when we were tired and our journey became a collective experience. Beautiful nature and exquisite food filled our days, but also tiredness and wild weather, all part of the diary of a pilgrim. By helping us to reach our destination they took part in the pilgrimage, they owned a share of the enlightenment, and we were delighted with that. This was the real discovery on this journey. The people from the island and their small gestures towards us, which helped us get to the end (which was also the start...)
The arrival to the next town, early morning, pulling along our oversize backpacks among locals on their way to work. It is cloudy and cold but a passing “konichiwa!” makes it all warmer and brighter. A moment later a bicycle ring announces the arrival of freshly baked buns courtesy of a lady, her peddling accelerating her bike with a fast spin and a smile on her face. And we feel happy to be there.
A ride to the next temple is an offer we cannot refuse no matter how seriously we take our pilgrim commitment to walk. A woman stops her car next to us. She is on her way to deliver a camera to her husband at work. It is the end of the fiscal year, and the first day of the new one, senior workers retire while new salary men join the team on this auspicious day. This moment it is ceremoniously immortalised in photographs. Her husband has forgotten his camera, and out of duty, she is obliged to deliver it to him at his office. She complains about the expected dutifulness of the Japanese wife and she is keen to take us to the next temple on her car. An unexpected but welcomed distraction from her mission. Two haikus later, a discussion on Jane Austen and the entanglement of our willing but not very efficient Japanese, we arrive at the same temple we just came from. Of course, she is sweet enough, to drive us on the temple we expected to reach!
Stoned carved jizos along the way guard the pilgrims and also remind them, with their round bodies and cute expressions, that this is a path of kindness. And some days nature reminded us that this was her land. Walking for a whole day along the Pacific Ocean in the middle of an incipient typhoon is not easy task. Cape Muroto, a wonderful volcanic land jut out into the ocean, is where kanji Kūkai 空海 did his ascetic training for hundred days. Governed by the coordinates, the sky and the ocean it feels too big and bewildering. It is dark and unpopulated at that time of the night but, like an oasis, the local spa onsen shines in the distance. There we steam up and dine and the young receptionist offers himself to make sure we have a place to stay in the temple that night. Up on the hill top we went and we were welcomed in. A good night rest and a polite refusal to us paying for the lodging: “it's osettai, it's a gift” (*.*)
Small gestures such a pair of socks for the impromptu pilgrim who left on his office clothes, unprepared and looking at the pilgrimage as a way to somewhere. He had walked out of his overbearing life, to join the pilgrimage. A night sleep under the bell in the temple tower, at the very early stage of our journey, safe and guided by others on the same path.
Spending days walking with a chain smoking father, and his 20 year old son. Quickly followed by disappointment of the father towards his son for not being able to finish the way. So many expectations put on him, as they faded into the distance.
After two months of walking, we thought it would be an easy journey to the last temple, just because it was the last one... We had seen the numbers of pilgrims diminish and we realised that the numbers that complete the full cycle is very low. Carlos realizes that he has left his henro pilgrim vest behind. He is disappointed for being so careless but had learnt by then to transcend this type of mundane emotions. But he didn’t, need to dwell for long because only few kilometres away from the temple a white van stops by the road and the driver returns his white vest neatly folded. A gentle bow and an honest “Arigatou gozaimashita” and we have one more spiritual companion in our party.
Those little gifts showed us that the smallest action, made by ourselves, or given to us, can contribute to the richness and value of life. A symbiosis of small gestures that sustains harmony. The faith deposited on us to carry their pledges and offerings. Faith the we would correspond by dutifully taking their hearts and sutras to each of the 88 temples.
La vida que es viu
La comunitat educativa de l’escola Àgora està molt satisfeta de participar en el projecte “La vida que es viu” liderat per l’artista LaBGC. Volem aprofitar l’art per comunicar i manifestar tot un seguit de valors estètics (bellesa, harmonia, equilibri...), i compartir les nostres emocions amb l’entorn més proper. En aquest sentit, el projecte té la voluntat de ressaltar l’entrada de l’escola i assenyalar-la, artísticament, com el punt d’accés a un espai d’acolliment compartit.
Volem expressar les nostres idees i inquietuds a través de la creació de la figura humana, entenent-la com l’evolució, física i emocional, de l’ésser humà al llarg de la seva vida.
Tots els alumnes, mestres, famílies i altres persones relacionades amb l’escola podran participar-hi activament desenvolupant la seva creativitat. Primer de tot, LabGC acompanyarà l’alumnat en sessions de dibuix per entendre la figura humana i les seves proporcions. Posteriorment, cada alumne crearà amb fang negre de Quart una figura segons les seves experiències i els coneixements adquirits. Més tard, es repetirà el procés amb la resta de la comunitat. Una vegada estiguin fetes totes les figures es penjaran a la façana de manera que vagin formant diferents composicions a sobre del fons que abans haurà pintat l’artista.
Amb aquesta composició, tota la comunitat podrà representar individualment i col•lectiva els seus sentiments perquè la resta de la població pugui apreciar el valor cultural, educatiu i emocional d’aquest projecte. Per altra banda, es promourà una visita dels alumnes i les seves famílies al poble de Quart amb la finalitat de conèixer el lloc on es fa i es produeix el fang negre, posant així en valor la ceràmica i l’artesania de la terra.
Aquesta proposta es planteja com una experiència compartida entre famílies, mestres i alumnes que possibilita que l’escola es pugui reafirmar com una autèntica comunitat il•lusionada i ben avinguda.
“La vida que es viu” compta amb la col•laboració de l’Ajuntament de Girona i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
...ةيهارك بحلا
؟؟ يردق تنأو كهركأ يتبيبح
؟؟ تقولا سفن يف كضفرأو كبحأ
؟؟ ملأو ةرارم... باتعلا
؟؟ نلاذخو ساي... لملأاو
.. ةدبرعو ركسو.. نابوذ كعم لاصولا
.. جرفلا نعطأ...سنجلاب كنم مقتنأ
؟؟؟؟ءاركن تانعط
. تابرضلا نم ىعفلأاك نيولتت
؟؟..أمظلاو شطعلا تارظن نيرظنت
؟؟؟يفشتلاو ةيهاركلا ىلإ دوعأ ام ناعرسو
.. ةلمتكم ةأرما ةثونأ كيف قشعأ
؟؟ ةجذاس ةاتف رورغ كيف هركأو
؟؟؟.. ناريحلا انأ
؟؟..تقولا سفن يف هركأو بحأ فيك
؟؟؟..ردقلا ةيرخسل اي
... بارسلاك ةداعسلا
؟؟؟..رحبلا جومك ةيهاركلاو بحلاو
.. ةأرملا... اهيف ام لك ايند
.. ةايحلا تهتنا اهنع تباغ اذإف
.. يتايح يهف اهل يهرك مغر
؟؟..اهمسج رطع نم سفنتأ
؟؟..اهيتفش قيحر نم برشأو
؟؟.. بحلل توملاو ةيهاركلا ىيحتلف
ةسخو لبخ نايود
ةنولشرب قافنلأا ورتم
رمقلا رب
...رمقلا رب ىلع رحبلا سورع تددمت
..تاواقرز اهنويع.. ءانتسكلا قرو اهرعش
..اقشع سناربلا هوسكت اهدهن.. ةرشبلا ةيرجغ
؟؟؟..ابورأ شرعب ملحت
... بوصو بذح لك نم نوبجعملا عمتجا
...ايقيرفأف.. ابورأ برغ ىلإ ايسأ قرش نم
..ايلارتسأ بونج ىلإ اكيريمأ لامش نمو
..نوتاحنلاو نوماسرلا عكرو..ءاسنلا تديست
..هتابعكمو وساكيب.. ناتفلا اهلامجل لالاجإ
؟؟..ارهق اهل اهناكم تكرت ادناكوج
؟؟؟رمقلا رب ىهد اذام
.. سمشلا ءوضب تلاطو تطغت
؟؟ هحلاس عضو نينرقلا وذو..هقاروأ رثعب قراط
..هنايك بلقنا هبارحم يف لكلا
.. نوكلا عدبمو.. لامجلا قلاخ ناحبس
ةيآ لك يف هل
؟؟؟زاجعإ هدعب ام زاجعإ
...ةايحلا شع
؟؟..روضغم روبحلاو حرفلا ابص
؟؟..روهقم وهللاو بعللاو ةلوفطلا
؟؟؟... ةلاتغم ةوقلاو بابشلا
؟؟؟.. اذه ملظ يأ
.. ةايحلاب عاتمتسلااو بحلا
؟؟؟...دعب سيل
.. دوجولاب.. لامجلاب ساسحلإا
؟؟..عونمم.. ريخلاب
؟؟..هتايح هل لك... ةايحلاك لا ةايح
.. ناولأا لبق تخاش ةباش
..بابشلا ناعير يفوهو هدوع ىوذ باشو
.. ةعئار ةايحلاو ريصق رمعلا
؟؟؟ ةرركم سيزإ ةايح... نكلو
؟؟؟ ةهللآا باقعأ ؟ لوؤسملا نم
؟؟هسفن نم مقتني.. نوبغملا ناسنلإا, لاك
.. ةبذع ةايحلاو ..عئار نوكلا.. ليمج للها
يراحص..جولث.. نايدو.. لابج..راحب.. ءامس
..ناجرملاو توقايلا نهنأك نيع روح
؟؟؟ ةايحلاب عاتمتسلاا لجؤن مل
.. نكتلف.. تابوعصلا.. لكاشملا
.لايمج نوكلا رت لايمج نك: راعشب شعنلو
..ةايحلا قوذت يف انرمع يف ةقيقد لك حبرنلو
...انلوح نم نوكلاو
.هتجوز نضح يف جوزلاو.. بيبحلا عم ةبيبحلا
...اهتيسدقو اهلوصفب ةايحلل معن
ةشخو لبخ ناويد
Carta a la meva filla
Hola, Clara.
Començo a escriure’t aquesta carta el 6 de desembre del 2016. En aquest moment, tu tens un any, quatre mesos i alguns dies. Ara mateix diria que no m’entens gaire, ni jo a tu, i de vegades resulta una mica frustrant (noto que també ho és per a tu, quan m’indiques no sé molt bé què amb el teu petit dit índex) però llavors ens mirem i ens posem a riure tots dos, com si hi hagués una connexió profunda entre nosaltres, i és una de les millors sensacions que he experimentat en la meva vida. Llavors em penedeixo especialment d’haver esperat tant a ser el teu pare, per por o per egoisme, perquè gairebé tot ho he fet amb un cert retard, i ara ja només em queda anar a la recerca del temps perdut, almenys amb tu.
En aquesta carta oberta, que també llegiran altres, no vull explicar-te grans coses de la vida, primer perquè algunes jo tampoc no les entenc, i altres ja les aniràs descobrint tu pel teu compte, més o menys com tothom. Però tenint en compte que encara trigarem uns mesos a tenir converses pare-filla més enllà de dir-te que no ho toquis tot i no et fiquis arreu (sí, ho sento, ara sóc el teu gran censor) i que tu em demanis “baba”, o sigui, aigua, hauria d’aprofitar una mica el temps, perquè en pocs anys tu seràs una adolescent irreductible en conflicte permanent amb mi i la resta del món, i jo, en el millor dels casos, entraré en això que en diuen eufemísticament la tercera edat i, per molt que em vulgui fer el Peter Pan, hauré d’assumir els designis implacables de la biologia. Perquè almenys avui, 6 de de desembre del 2016, els homes i dones que vivim en aquest planeta anomenat Terra ens continuem fent vells, patim malalties, algunes degeneratives i incurables, i som tots mortals sense cap excepció coneguda. En aquest moment, la longevitat máxima d’un ésser humà està situada en els 115 anys, tot i que una dona francesa va arribar als 122, molt lluny, això sí, dels 969 anys del patriarca bíblic Matusalem. Et parlo d’aquestes xifres perquè tu, que arribaràs al segle XXII amb 85 anys, potser et trobaràs un altre panorama: la ciència ja té ara, en un horitzó més o menys utòpic, la possibilitat d’eradicar totes les malalties, a pesar que sovint van apareixent noves plagues de dimensions també gairebé bíbliques, que fan dubtar no tant de la ciència en si, sinó del poder que s’ha atribuït l’espècie humana per dominar la natura i el seu propi destí, fins al punt de plantejar-se la gran fita, tan desitjada com temuda: la immortalitat.
De fet, sembla ser que hi ha una espècie de medusa “immortal” o que, per ser més exactes, viu en una mena de bucle que va regenerant el seu cicle vital sense un final aparent. No crec que aquest sigui el tipus d’immortalitat a la qual aspirem els humans, que cada vegada identifiquem més l’avorriment amb la mort en vida, perquè les nostres existències han de ser trepidants, farcides d’experiències, d’acció i de plaers inenarrables, o sigui que imagina’t el que ha de ser viure eternament com una medusa arrossegada per l’aigua del mar, dedicada només a empassar-se peixos i emprenyar els banyistes. Però avorrir-se tampoc no està tan malament, si entens que és “avorrit” contemplar la vida amb tranquil•litat i tenir temps per pensar i fins i tot per deixar la ment en blanc, no dic eternament. Diràs que són coses de vells, potser sí, però en aquest món ple de pantalles (i a tu, amb un any, quatre mesos i alguns dies, t’encanten les pantalles i tots els aparells amb tecles) la realitat virtual va guanyant terreny i ara la gent ja va caçant animals imaginaris pel carrer, així que quan tu siguis gran probablement la frontera entre la realitat-realitat i “Matrix” haurà quedat prou difusa perquè mai no hi hagi temps per avorrir-se (només es tractarà d’anar fugint d’una realitat a una altra, suposo) ni per pensar: el somni de qualsevol règim totalitari, ja vaticinat per Aldous Huxley a “Un món feliç” i per George Orwell a “1984”, que almenys no ho va encertar amb la data. A propòsit, m’agradaria que algun dia llegissis aquests dos clàssics, entre molts altres llibres (ara ja tens l’habitació plena de llibres i sembla que t’agraden), no per amargarte l’existència, sinó simplement perquè la lectura t’omplirà com poques coses a la vida. Jo ara podria afegir que no hi ha res com un llibre “en paper”, però crec que al final no importa tant si la tinta és impresa o electrònica, sempre que llegeixis i continuïs alimentant l’esperit amb noves històries i coneixements. En milers d’anys, ja hem passat per la pedra, el papir, el pergamí i altres suports per transmetre allò que hem viscut, pensat i sentit, així que la pantalla de la tableta o l’ordinador són només una baula més en una cadena que ara mateix no sé on ens portarà com a civilització, tecnològicament parlant. Però en realitat això no importa tant com el fet que no perdem mai la curiositat per tot allò que ens envolta i també per saber d’on venim com un punt de partida imprescindible per intentar saber qui som ara i què ens depara el futur. No tot és present. M’agradaria que més endavant t’interessés la història de la teva família (pagesos catalans i aragonesos: només un parell de generacions et separen del treball en el camp), la de la teva ciutat, la del teu país i, si pot ser, la de tota la humanitat. No es tracta de memoritzar un munt de dates de batalles cèlebres i la llista dels reis gots, sinó de tenir una certa consciència de les diferents etapes històriques i d’uns quants fets i personatges que han estat decisius perquè el món en què vivim sigui com és, ja que gairebé tot té una causa i un precedent. Si m’ho permets, quan et toqui estudiar aquestes coses del passat més o menys remot, jo aprofitaré per repassar-les al teu costat, perquè moltes ja les he oblidat o simplement mai no en vaig mostrar prou interès quan jo les estudiava i ara me’n penedeixo. I continuo tenint un cap impermeable per a les matemàtiques i les ciències en general, així que espero que en aquest cas tinguis una còmplice més útil en la teva mare. El meu somni com a pare no és que arribis a ser la dona més rica, més poderosa o més maca del món (això últim ja m’ho sembles ara), ni tan sols la més intel•ligent, sinó que mai no en tinguis prou, de coneixement, no importa que parlem de lletres, ciències, arts o el que sigui, i que res humà no et sigui aliè, especialment el patiment dels altres.